Articles | Salut i medicina
El nostre fill és superdotat?
Recordeu una pel•lícula americana anomenada “El pequeño Tate” (1991), sobre un nen de 7 anys superdotat, dirigida i protagonitzada per Jodie Foster? El film es va considerar com un exemple de la vida d’un nen superdotat que lluitava per autoafirmar-se en un entorn social i psicològic que no li era gens favorable tot i destacant per tenir un rendiment escolar molt alt.
L'ansietat
L’ansietat (del llatí anxietas, ‘angoixa, aflicció’) és una resposta d’anticipació involuntària de l’organisme davant d’estímuls que poden ser externs o interns, com ara pensaments, idees, imatges, etc., que són percebuts per l’individu com a amenaçadores i / o perillosos, i quasi sempre s’acompanya d’un sentiment desagradable o de símptomes somàtics de tensió.
Mindfulness. Una nova manera de relacionar-nos amb la ment
Joana Mateu-Adrover. Psicóloga, instructora en Mindfulness qualificada pel Centre for Mindfulness Research and Practice de la Universitat de Bangor- UK Darrerament sentim a parlar molt de Mindfulness. Per què està tant de moda?
La celiaquia
La celiaquia o malaltia celíaca (MC) és un procés crònic, multi-orgànic autoimmune, que danya primerament l’intestí. Afecta persones que presenten una predisposició genètica. Està produïda per una intolerància permanent al gluten (conjunt de proteïnes presents en el blat, civada, ordi i sègol -TACC- i productes derivats d’aquests cereals).
Respires bé? Respiració: font de vida
Totes les cèl·lules del nostre cos necessiten oxigen per dur a terme la seva funció i generen diòxid de carboni quan ho fan. Cada acció muscular, cada procés fisiològic, cada reacció emocional, cada pensament, tot consumeix oxigen i genera diòxid de carboni que cal expulsar del cos perquè és una substància que ens és tòxica.
El sol. Amic i enemic
Ja s’acosta l’estiu. Ja esperem amb ànsia el moment de treure’ns la roba i freqüentar platges i piscines, passejar, fer excursions i gaudir del sol. Aquest astre, font de vida i sense el qual no existiríem, és un gran aliat per la nostra salut però a la vegada pot ser un enemic letal si no prenem les mesures necessàries.
L'arròs. Alerta!
L’arròs és, probablement, el cereal més estès del món. Estan documentades més de 2000 varietats en tot el planeta. El seu consum a la Xina es remunta a més de 5000 anys enrere. A Espanya es consumeix de mitjana gairebé sis quilos d’arròs per persona i any. Doncs bé, encara que ningú discuteix els beneficis de l’arròs, en els últims anys sí que s’està produint una crida a la moderació en el seu consum a causa dels elevats nivells d’arsènic que conté.
L'al·lèrgia. Cada cop més
L’al•lèrgia és una reacció immunitària de l’organisme davant d’una substància generalment innòcua per a l’amfitrió, que es manifesta per uns signes i símptomes característics quan aquest s’exposa a ella (per inhalació, ingestió o contacte cutani). Durant molt de temps l’al•lèrgia s’ha considerat equivalent a la hipersensibilitat i per això s’ha considerat erròniament com una reacció immunitària exagerada davant d’una substància.
L’obesitat infantil. Qüestió d’hàbits
L’obesitat infantil és un problema de salut caracteritzat per l’excés de greix corporal dels nens. Aquest nivell d’adipositat suposa tot un condicionant per a la seva salut general i el seu benestar, predisposant-lo a patir altres patologies secundàries i associades. Segons les dades publicades per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la prevalença d’aquesta malaltia a nivell internacional és cada vegada més gran. El 2010 hi havia uns 42 milions de menors amb sobrepès, registrant-se la major part dels casos en països en vies de desenvolupament.
Al voltant del bon ús de les tecnologies digitals.
-”Nen/nena, deixa el telèfon mentre dinem.“- -”Quan estiguis a classe apaga el mòbil.”- -”Es què tot el dia està mirant el telèfon!”- -”Ahir a la nit a les 2h encara estava conectat”- -”Mentre li parlo, està mirant el mòbil”- Aquestes frases entre d’altres, són les que comentem tot sovint als nostres fills i filles.
Fibromiàlgia
La fibromiàlgia és una malaltia reumàtica que afecta el sistema musculoesquelètic. Es caracteritza essencialment per dolor muscular general, rigidesa i dolor a la palpació de determinats punts en masses musculars o zones d’inserció òssia dels tendons.
El nostre fill és superdotat?
Recordeu una pel•lícula americana anomenada “El pequeño Tate” (1991), sobre un nen de 7 anys superdotat, dirigida i protagonitzada per Jodie Foster? El film es va considerar com un exemple de la vida d’un nen superdotat que lluitava per autoafirmarse en un entorn social i psicològic que no li era gens favorable tot i destacant per tenir un rendiment escolar molt alt.
Últimament se’n parla més dels nens que tenen altes capacitats intel•lectuals, però des de fa anys existeixen en el nostre país diverses associacions de pares de nens i nenes amb altes capacitats.
El departament d’Educació dels Estats Units va definir les altes capacitats com: Quan els nens i adolescents demostren respostes notablement elevades o tenen el potencial necessari per a aconseguir-les, comparats amb altres nens de la mateixa edat, experiència o entorn.
Es important destacar que aquestes capacitats es poden trobar en nens i adolescents de tots els grups culturals i en tots els nivells socials.
Es poden distingir tres nivells:
– La superdotació: es té quan tots els recursos intel•lectuals presenten un nivell elevat, tant de raonament lògic com de creativitat, una bona gestió de memòria i de captació de la informació.
La OMS defineix com superdotada a la persona que supera un quocient de 130 en un test d’intel•ligència.
– El talent: la persona amb talent destaca en un àmbit concret com potser el verbal, matemàtic o artístic,per exemple quan diem “aquest nen té talent musical”. Però en el resta d’àrees mostra resultats normals i a vegades deficitaris.
– La precocitat: els nens amb precocitat solen manifestar més recursos intel•lectuals quan estan madurant que els seus companys. Un cop acaba la maduració, la seva capacitat intel•lectual serà normal. La precocitat serà més evident com més petits siguin els nens.
Algunes estadístiques consideren entre un 2% a un 5% i altres, entre el 4% i el 6% de superdotats i talentosos dins la població escolar. En quan al sexe hi ha el mateix nombre de nens que de nenes, però per qüestió de gènere i pressió social, es més difícil determinar-ho en les nenes.Però que ha de fer la família quan s’assabenta que el seu fill o filla té altes capacitats?Quan més aviat es detecti millor. Hi han centres escolars que atenen les necessitats formatives del nen, però la part afectiva, psicològica i social l’haurà d’atendre la família i altres entorns. Haurem d’acceptar-lo tal com es, no com ens agradaria que fos, tenint molta paciència i utilitzant la nostra autoritat de pares i negociació.
Són nens que qüestionen l’autoritat paterna, sinó té sentit per ell el que li diem o argumentem. Els pares s’hauran d’esforçar per entendre els seus sentiments i comentaris, perquè sàpiga que tenim en compte les seves opinions.
Pels pares es recomanable relacionar-se amb famílies que també tenen nens d’altes capacitats. Aquests nens els hi agrada tenir companys amb els mateixos interessos i amb capacitat intel•lectual semblant a la d’ells. Així com aprenen millor els continguts formatius, si es desenvolupen al mateix nivell i ritme de les les possibilitats d’aprenentatge que tenen.
Característiques dels nens i adolescents superdotats
Són molt observadors. Molt curiosos. Amb molta memòria. Tenen interessos intensos. Excel•lents habilitats de raonament. Capacitat per relacionar idees, objectes o fets ràpidament. Amb imaginació inusual i Aprenentatge ràpid.
A nivell social i emocional
Tenen interès per temes socials i filosòfics. Són molt sensibles emocionalment. Perfeccionistes. Amb preocupació per la justícia. Amb sentit de l’ humor. Es relaciona bé amb pares, tutors i altres adults o persones més grans que ell.
Hem de comentar que a nivell emocional senten les emocions de manera més complexa i profunda. Al ser molt sensibles poden patir problemes psicosomàtics com mals de cap, d’estomac, al•lèrgies cutànies, etc.
Mercé Corbella. Psicòloga familiari d’orientació professional
L'ansietat
L’ansietat (del llatí anxietas, ‘angoixa, aflicció’) és una resposta d’anticipació involuntària de l’organisme davant d’estímuls que poden ser externs o interns, com ara pensaments, idees, imatges, etc., que són percebuts per l’individu com a amenaçadores i / o perillosos, i quasi sempre s’acompanya d’un sentiment desagradable o de símptomes somàtics de tensió. Es tracta d’un senyal d’alerta que adverteix sobre un perill imminent i permet a la persona que adopti les mesures necessàries per enfrontar-se a una amenaça.
L’ansietat adaptativa o no patològica és una sensació o un estat emocional normal davant determinades situacions i constitueix una resposta habitual a diferents situacions quotidianes estressants. Per tant, cert grau d’ansietat és fins i tot desitjable per al maneig normal de les exigències o demandes del medi ambient.
Únicament quan sobrepassa certa intensitat -desequilibri dels sistemes de resposta normal de ansietat-o es supera la capacitat adaptativa entre l’individu i el medi ambient, és quan l’ansietat es converteix en patològica, provocant un malestar significatiu, amb símptomes físics, psicològics i conductuals, la majoria de les vegades molt inespecífics.
Una àmplia gamma de malalties mèdiques pot produir símptomes d’ansietat. Per aclarir si aquests són la conseqüència fisiològica directa d’una malaltia mèdica, s’avaluen les dades de la història clínica, l’exploració física, les proves de laboratori i els estudis complementaris, necessaris en funció dels símptomes del pacient. Presentar alts nivells de neuroticisme augmenta el risc de desenvolupar símptomes d’ansietat.
Ansietat patològica
En les societats avançades modernes, aquesta característica innata de l’ésser humà s’ha desenvolupat de forma patològica i conforma, en alguns casos, quadres simptomàtics que constitueixen els denominats trastorns d’ansietat, que té conseqüències negatives i molt desagradables per als qui ho pateixen. Entre els trastorns d’ansietat es troben les fòbies, el trastorn obsessiu-compulsiu, el trastorn de pànic, l’agorafòbia, el trastorn per estrès posttraumàtic, el trastorn d’ansietat generalitzada, el trastorn d’ansietat social, etc. La por escènica és una forma d’ansietat social, que es manifesta davant de grups i davant la imminència d’haver d’expressar-se en públic o per efecte d’imaginar aquesta acció.
En el cas del trastorn d’ansietat generalitzada, l’ansietat patològica es viu com una sensació difusa d’angoixa o por i desig de fugir, sense que qui el pateix pugui identificar clarament el perill o la causa d’aquest sentiment. Aquesta ansietat patològica és resultat dels problemes de diversos tipus als quals s’enfronta la persona en la seva vida quotidiana, i sobretot de les seves idees interioritzades sobre els seus problemes.
No es coneixen totalment les causes dels trastorns d’ansietat, però se sap que la interacció de múltiples determinants afavoreix la seva aparició. Es coneix la implicació tant de factors biològics com ambientals i psico-socials. A més, és molt comú la comorbiditat amb altres trastorns mentals, com els trastorns de l’estat d’ànim.
Entre els factors biològics, s’han trobat alteracions en els sistemes neurobiològics gabaérgicanomalies estructurals en el sistema límbic límbic (còrtex paralímbic), que és una de les regions més afectades del cervell; certes alteracions físiques; una major freqüència d’ús i / o retirada de medicines, alcohol, drogues i / o sedants i altres substàncies; i certa predisposició genètica.
Entre els factors ambientals, s’ha trobat la influència de certs estressors ambientals, una major hipersensibilitat i una resposta apresa. Els factors psicosocials de risc són les situacions d’estrès, les experiències que amenacen la vida, l’ambient familiar i les preocupacions excessives per assumptes quotidians. Determinades característiques de la personalitat poden ser factors que predisposen.
Diferència entre ansietat normal i patològica
L’ansietat normal és adaptativa i permet a la persona respondre a l’estímul de forma adequada. Es presenta davant estímuls reals o potencials (no imaginaris o inexistents). La reacció és proporcional qualitativament i quantitativament, en temps, durada i intensitat.
L’ansietat es considera patològica quan l’estímul supera la capacitat d’adaptació de resposta de l’organisme i apareix una resposta no adaptativa, intensa i desproporcionada, que interfereix amb el funcionament quotidià i disminueix el rendiment. S’acompanya d’una sensació desagradable i desmotivadora, símptomes físics i psicològics, i persisteix més enllà dels motius que l’han desencadenat.
L’ansietat patològica presenta les següents característiques:
es manifesta intensament, es perllonga i manté en el temps més del compte, apareix de forma espontània sense un estímul desencadenant (de manera endògena), sorgeix davant estímuls que no haurien de generar la resposta d’ansietat i es presenta una resposta inadequada respecte a l’estímul que el suscita.
El límit entre l’ansietat normal i l’ansietat patològica no és fàcil de definir i pot variar entre els individus en funció dels trets de personalitat o, sobretot, en funció del que s’ha descrit com un “estil cognitiu propens a l’ansietat “.
Els criteris diagnòstics assenyalen que l’ansietat s’ha de considerar patològica quan “L’ansietat, la preocupació o els símptomes físics provoquen malestar clínicament significatiu o deteriorament social, laboral o d’altres àrees importants de l’activitat.” És útil distingir entre l’ansietat “estat”, que és episòdica i transitòria, i l’ansietat “tret”, que és persistent i pot reflectir una personalitat “propensa a l’ansietat”.
Si una persona reacciona en alguna ocasió amb alts nivells d’ansietat davant d’una situació, davant la qual altres no experimenten tanta ansietat, es pot considerar simplement una reacció d’alta intensitat, o aguda en un nivell no massa alt, que és puntual i no extrema . Això no sol suposar cap trastorn.
El problema sorgeix quan aquesta forma de reacció aguda és excessivament intensa, com en els atacs de pànic o en les crisis d’ansietat (en els quals la persona no pot controlar la seva ansietat i assoleix nivells extrems), o bé quan aquesta reacció aguda s’estableix com un hàbit, és a dir, si una reacció d’ansietat d’alta intensitat esdevé crònica, o es torna molt freqüent.
Una reacció aguda d’ansietat no sempre és patològica, sinó que pot ser molt adaptativa. Per exemple, quan la situació que la provoca requereix una forta reacció d’alarma que prepari per a l’acció (si s’exigeix una gran concentració en una tasca per a la qual es necessiten molts recursos de l’atenció); o si requereix una gran activació a nivell fisiològic (perquè es necessita tensar més els músculs, bombar major quantitat de sang, més oxigen, etc.). Aquesta reacció d’ansietat ajuda a respondre millor davant aquesta situació.
Diagnòstic diferencial
El primer pas davant un pacient amb símptomes d’ansietat és realitzar una completa avaluació, que pot incloure diverses proves addicionals, per excloure o confirmar la presència d’una causa orgànica subjacent o associada, que estigui provocant els símptomes de ansiedad. Per a això, es tenen en compte els símptomes físics que predominen, la història mèdica i psicològica prèvia tant del pacient com de la seva família i les malalties que generen trastorns d’ansietat, així com la probabilitat que les pugui patir.
De vegades, els símptomes psiquiàtrics es desenvolupen abans de l’aparició d’altres símptomes o signes més característics de la malaltia, com passa en certs trastorns metabòlics, i fins i tot poden ser les úniques manifestacions de la malaltia en absència de qualsevol altre símptoma. Alguns dels trastorns que cursen freqüentment amb símptomes d’ansietat inclouen:
• Trastorns endocrins, com ara l’hipotiroïdisme, l’hipertiroïdisme, la hiperprolactinèmia, la psicosi postpart o la síndrome de Cushing.
• Malalties sistèmiques, inflamatòries o infeccioses, com ara la malaltia celíaca i la sensibilitat al gluten no celíaca (ambdues cursen amb freqüència sense símptomes digestius), el lupus eritematós sistèmic, la síndrome antifosfolípidos, la mononucleosi infecciosa, la sèpsia, la febre tifoide , la brucel·losi, la malària, la malaltia de Lyme o el VIH / sida.
• Alergias.
• Malalties gastrointestinals, com ara la malaltia inflamatòria intestinal.
• Estats carencials, per dèficit de vitamines B2, B12, D o àcid fólico.
• Trastorns electrolítics o de fluids, com ara la hiponatrèmia o la hipocalcemia.
• Fallada hepàtica, com l’encefalopatia hepática.
• Fallada renal, com la retenció urinària aguda.
• Malalties respiratòries, com ara l’asma, l’edema pulmonar, l’embòlia pulmonar, el trasplantament de pulmó, la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), el mal d’altura o la hipoxemia.
• Trastorns metabòlics, com ara la hipoglucèmia o la hiperglucemia.
• Malalties cardíaques, com ara les arítmies cardíaques, la insuficiència cardíaca, la malaltia de les artèries coronàries, el prolapse de la vàlvula mitral o el trasplantament de corazón.
• Malalties hematològiques, com ara l’anèmia, la policitèmia, la leucèmia o l’anèmia de cèl·lules falciformes.
• Trastorns neurològics, com ara la malaltia d’Alzheimer, la demència vascular, la malaltia de Huntington, la malaltia de Parkinson, l’esclerosi múltiple, la malaltia de Wilson, els tumors cerebrals, els accidents vasculars cerebrals, les malalties vasculars cerebrals cròniques o la hidrocefalia.
• Consum de substàncies tòxiques, com la cafeïna, el cànnabis o la cocaïna i altres drogues de síntesi. Així mateix, moltes de les persones que pateixen ansietat (sobretot ansietat generalitzada, trastorn d’angoixa i fòbia social), consumeixen alcohol amb el pretès objectiu d’alleujar la simptomatologia de l’angoixa.
«Ansiedad.» Wikipedia, La enciclopedia libre.
Mindfulness. Una nova manera de relacionar-nos amb la ment
Joana Mateu-Adrover. Psicóloga, instructora en Mindfulness qualificada pel Centre for Mindfulness Research and Practice de la Universitat de Bangor- UK. Darrerament sentim a parlar molt de Mindfulness. Per què està tant de moda?
Si ens preguntem què fem en el dia a dia per tenir cura de la nostra salut, segur que en la immensa majoria de les nostres respostes apareixen activitats i hàbits relacionats amb l’exercici físic, la dieta, l’exposició al sol o l’evitació de l’alcohol, tabac i altres substàncies nocives… però molt poques d’aquestes respostes, o gairebé cap, fan referència a les necessitats de la ment.
No és que la descuidem expressament, sinó que vivim tan confosos en ella que no contemplem la possibilitat de treballar-la. Confonem els seus continguts amb la realitat i amb la nostra pròpia identitat.
Fem un petit exercici: Proposa’t durant 5 o 10 minuts restar conscient a les sensacions que hi han en el teu cos mentre respires. No es tracta de pensar en la respiració, ni de modificar-ne el ritme, sinó tan sols de percebre l’acció de respirar instant rere instant. A mesura que prens consciència de com l’aire entra i surt del cos, de la seva temperatura, del moviment que sorgeix al pit o al ventre… Més tard o més d’hora et trobaràs distret per la xerrameca de la ment, atrapat en judicis, en records, en plans o en sensacions no relacionades amb el fer de respirar. Quan això passi, no ho visquis com un fracàs de l’exercici, no et jutgis. Amb amabilitat, torna a portar l’atenció de manera intencionada cap al teu cos, cap a les sensacions de la respiració. Una vegada i una altra, torna cada cop al teu objecte d’atenció.
Potser no ens cal aquest exercici per reconèixer que vivim la majoria del temps rumiant. Vivim una vida a la qual no prestem atenció, ens trobem més preocupats pel que va passar o pel que encara ha de passar, i això ens condueix a descuits, a l’estrès i a l’aïllament… Sovint reaccionem de manera automàtica sense adaptar-nos al que ens envolta.
Mindfulness és l’atenció plena al moment present. Dit d’una altra manera, la consciència que desenvolupem quan prestem atenció a aquest moment de manera intencionada, amb interès, curiositat i acceptació. És una forma de prendre consciència de la nostra realitat, de donar-nos l’oportunitat de treballar amb l’estrès, dolor, malaltia, pèrdua o els propòsits de la nostra vida.
Jo no soc el meu pensament sinó qui se n’adona que està pensant.
La ciència ens diu que el nostre cervell i sistema nerviós es plàstic, podem treballar-lo i entrenar-lo per viure una vida més plena i saludable, tal com fem amb el cos. La pràctica continuada del Mindfulness canvia l’estructura del cervell i modifica els seus patrons d’activitat.
La pràctica de Mindfulness contribueix a un major autoconeixement, restableix l’equilibri emocional i afavoreix els estats d’ànim positius i les actituds d’aproximació en front de les d’evitació. Constitueix una eina molt útil que facilita que l’individu experimenti una major sensació d’autoregulació sobre la seva vida i sobre les seves decisions.
Llavors, per què no entrenar-nos?
Beneficis del MINDFULNESS:
- Millora la capacitat d’atenció i concentració
- Redueix els pensaments repetitius o viciosos
- Millora la gestió de les emocions
- Augmenta l’energia i entusiasme per viure
Augmenta - l’autoconfiança i seguretat en un mateix
Celiaquia
La celiaquia o malaltia celíaca (MC) és un procés crònic, multi-orgànic autoimmune, que danya primerament l’intestí. Afecta persones que presenten una predisposició genètica. Està produïda per una intolerància permanent al gluten (conjunt de proteïnes presents en el blat, civada, ordi i sègol -TACC- i productes derivats d’aquests cereals).
Considerada tradicionalment com un trastorn únicament digestiu, actualment se sap que es tracta realment d’una malaltia sistèmica, ja que la resposta immunitària anormal causada pel gluten pot donar lloc a la producció de diferents autoanticossos que poden atacar pràcticament a qualsevol òrgan o teixit . Si bé es produeix una “intolerància permanent” al gluten, no es tracta d’una simple intolerància alimentària ni de bon tros d’una al•lèrgia.
És una malaltia autoimmune que, sense un tractament estricte, pot provocar complicacions de salut molt greus, entre les quals cal assenyalar diversos tipus de càncer (tant de l’aparell digestiu, amb un increment del risc del 60%, com d’altres òrgans), trastorns neurològics i psiquiàtrics (coneguts com “neurogluten”), altres malalties autoimmunes i osteoporosi.
Després dels recents avenços produïts en el coneixement de la malaltia celíaca, actualment queda palès que no es pot identificar ni diagnosticar seguint els criteris emprats tradicionalment, excepte en casos excepcionals. Tant els símptomes que s’associaven amb la malaltia celíaca com els criteris diagnòstics han evolucionat, la població té una creixent informació i els professionals de la salut necessiten actualitzar-se per adaptar-se a aquesta nova situació.
A diferència dels criteris habitualment utilitzats pels experts, les lesions que la malaltia celíaca provoca a l’intestí prim es limiten habitualment a la presència d’una inflamació crònica de la mucosa duodenal, constituïda principalment per limfòcits, sense atròfia de les vellositats intestinals, especialment en els nens majors de dos anys i els adults. Actualment, la presència d’atròfia de les vellositats es considera una troballa excepcional. També en contraposició dels criteris habitualment emprats en la pràctica clínica diària, actualment està reconegut que la malaltia celíaca cursa freqüentment amb serologia negativa (absència d’anticossos específics en sang), especialment la anti-transglutaminasa.
Això es deu al fet que l’anti-transglutaminasa es produeix en la mucosa de l’intestí i sovint, roman dipositada en ella sense passar a la sang i només es detecta en el sèrum sanguini en presència d’atròfia moderada o severa de les vellositats. La seva avaluació en les biòpsies duodenals és un nou mètode diagnòstic, que pot ajudar a detectar la malaltia, però és una tècnica complexa, enutjosa i cara, pel que la seva ocupació no està generalitzat en la pràctica clínica habitual.
Clàssicament, es creia que es tractava d’una malaltia poc freqüent i que afectava fonamentalment a nens. Actualment se sap que la prevalença mundial és elevada (aproximadament 1-2% de la població general) i pot aparèixer a qualsevol edat.
Els símptomes que es creien sempre presents en persones celíaques, que inclouen mala absorció greu, signes de malnutrició i retard del creixement (presentació clàssica), són actualment excepcionals, especialment en nens majors de dos anys i adults. La majoria de les persones de totes les edats presenta molèsties digestives lleus o intermitents i / o símptomes no digestius (presentació no clàssica). Fins i tot una gran part de malalts celíacs són completament asimptomàtics a nivell digestiu, probablement a causa del efecte opioide del gluten, que emmascara el dany intestinal.
Els símptomes que poden aparèixer són molt variats, no hi ha un patró únic definit, ni una clínica comuna per a tots els pacients, ja que les presentacions de la malaltia són múltiples i molt diferents. Pot cursar amb diarrea o restrenyiment, amb clínica digestiva florida o sense cap símptoma digestiu, amb pèrdua de pes o obesitat, amb retard del creixement o creixement normal, amb o sense abdomen voluminós, amb o sense altres malalties autoimmunes associades, etc. De fet, a la malaltia celíaca se la coneix com “la gran imitadora” o “la malaltia de les múltiples cares”.
A causa de l’escàs coneixement sobre la malaltia celíaca existent entre els professionals de la salut, incloent metges de capçalera, pediatres, gastroenteròlegs i especialistes en general, ia les dificultats del diagnòstic, es calcula que actualment cinc de cada sis celíacs (aproximademante el 83%) roman sense diagnosticar. En els nens, les xifres arriben a arribar al 90%. El temps transcorregut entre el començament dels símptomes i el diagnòstic és habitualment molt prolongat, amb retards diagnòstics que poden oscil•lar entre els set i els cinquanta-nou anys, període durant el qual els pacients acudeixen a repetides consultes de diversos especialistes, els quals per En general, no pensen que la celiaquia pugui ser la malaltia que causa les seves diverses molèsties. No hi ha cap prova que per si sola pugui descartar la malaltia celíaca. Una gran part de celíacs són diagnosticats per error com sensibilitat al gluten no celíaca.
Tractament
L’únic tractament actualment disponible consisteix en el seguiment d’una dieta sense gluten estricta i de per vida, el compliment continuat produeix la millora dels símptomes i evita o disminueix l’aparició de les nombroses malalties i complicacions associades. La mitjana per a la recuperació completa de l’intestí sol oscil•lar entre dos i cinc anys. La dieta sense gluten estricta sembla tenir un paper protector contra el desenvolupament de càncers en els celíacs i és l’única opció per prevenir contra certs rars tipus de càncer, molt agressius. No obstant això, el retard en el diagnòstic de la malaltia celíaca augmenta la probabilitat de desenvolupar malignitat. L’efecte protector de la dieta sense gluten és especialment eficaç quan s’inicia durant el primer any de vida.
Quadre clínic
Les manifestacions clíniques de la malaltia celíaca són molt diferents, segons l’edat de presentació de la malaltia i altres factors exògens.
Els casos de presentació clàssica de la malaltia, que inclouen manifestacions d’una síndrome de mala absorció greu amb esteatorrea i signes de malnutrició, són actualment excepcionals, especialment en nens majors de 2 anys i adults. Fins i tot una part de malalts celíacs són completament asimptomàtics a nivell digestiu per períodes de temps prolongats.
Pot debutar en els lactants en els primers 6 mesos de la vida, provocada probablement per l’exposició als nivells de gliadina no degradada presents en la llet materna (superiors en el calostre) de dones que ingereixen una dieta no exempta de gluten, però el més habitual és que es manifesti de forma més evident, a partir dels 6 mesos de vida, quan comencen a prendre els nadons les farinetes de cereals en l’alimentació, elaborades habitualment amb farina de blat.
En els nens, l’EC sol debutar a partir dels 6 mesos d’edat i en les formes amb símptomes digestius intensos, apareix en general abans dels 2 anys. Es presenta habitualment en forma d’intolerància alimentària, amb nàusees i vòmits de repetició, acompanyats normalment d’un quadre de diarrea crònica, amb distensió abdominal, pèrdua de pes i retard de creixement, que constitueixen l’anomenada “forma clàssica” o “tríada” característica de la malaltia. Però també es presenta amb relativa freqüència amb símptomes variats com ara la falta de gana, vòmits, irritabilitat i fins i tot restrenyiment pertinaç, que pot ser molt cridaner i en ocasions es converteix en el símptoma principal.
Quan la malaltia apareix més tardanament, en nens majors de 2 anys, o en l’adolescència, poden aparèixer diverses manifestacions extra-intestinals, com ara anèmia ferropènica, cefalees migranyoses, artritis, proves hepàtiques alterades, símptomes neurològics i afectació cutània, entre d’altres.
La diarrea apareix en menys del 50% dels pacients i la pèrdua de pes és poc cridanera. De fet, tant nens com adults amb la malaltia activa poden desenvolupar obesitat. Més del 50% dels adults presenta sobrepès en el moment del diagnòstic i només el 15% està per sota del seu pes normal, amb taxes lleugerament inferiors en els nens.
En els adults, l’EC es presenta amb una freqüència 2-3 vegades més gran en les dones que en els homes, igual que ocorre en la major part de les malalties autoimmunes. També l’anèmia ferropènica i l’osteoporosi són processos freqüentment associats amb l’EC, especialment en la dona, en les que es comet amb freqüència l’error d’atribuir la presència d’anèmia ferropènica als sagnats menstruals, sense fer altres avaluacions.
«Celiaquía.» Wikipedia, La enciclopedia libre.
Respires bé? Respiració: font de vida
Totes les cèl·lules del nostre cos necessiten oxigen per dur a terme la seva funció i generen diòxid de carboni quan ho fan. Cada acció muscular, cada procés fisiològic, cada reacció emocional, cada pensament, tot consumeix oxigen i genera diòxid de carboni que cal expulsar del cos perquè és una substància que ens és tòxica.
La respiració és el procés fisiològic que possibilita aquesta aportació d’oxigen i l’eliminació del diòxid de carboni. Mitjançant la inspiració, entra aire als pulmons. És en aquest òrgan on es produeix un intercanvi gasós que possibilita que l’oxigen passi a la sang i arribi a totes les cèl·lules. A la seva vegada, es recull el diòxid de carboni generat i es porta, de nou a través del flux sanguini, cap els pulmons. En el procés d’espiració, surt l’aire carregat de diòxid de carboni cap a l’exterior.
Veiem doncs que la respiració és un procés fonamental per la vida, és la base que aporta energia a cos i ment per al seu bon funcionament. Podem estar dies sense menjar o beure, però tan sols minuts sense respirar.
La respiració és també un reflex de l’estat emocional i mental. Podem observar com respirem quan estem relaxats i com ho fem davant d’una emoció forta, o quan estem nerviosos. La respiració és ben diferent: tant les àrees corporals que es mouen, com la velocitat, ritme o profunditat canvien. Així, per exemple, en moments d’agitació podem observar com la nostra respiració és més ràpida i superficial i en moments de calma, és més lenta i profunda.
La respiració (l’intercanvi gasós) es dona als pulmons, però per a que aquest procés fisiològic es pugui dur a terme, hi ha una sèrie d’estructures corporals (músculs, ossos, articulacions) que hi estan involucrades. Aquestes estructures possibiliten el gest d’inspiració i d’espiració, és a dir, l’entrada i sortida de l’aire als pulmons.
Hi ha dos grans mecanismes físics que possibiliten que els pulmons s’omplin. Aquest mecanismes s’expressen i s’activen de forma natural en funció dels requeriments del cos i la ment, sempre i quan no hi hagi bloquejos que ho impedeixin.
El primer mecanisme respiratori es produeix gràcies al diafragma, un gran múscul en forma de paracaigudes que separa les cavitats abdominal i toràcica. L’acció d’aquest múscul permet que s’ompli aproximadament el 70% de la capacitat pulmonar. La respiració diafragmàtica o abdominal s’associa a la salut fisiològica degut a la gran quantitat d’oxigen que aporta i és una respiració relaxant que aporta calma al sistema nerviós i a la ment. A més, afavoreix el bon funcionament de l’aparell digestiu gràcies al moviment que indueix a la zona abdominal. Quan la respiració diafragmàtica és deficient, es tradueix en una salut dèbil i un estat nerviós crònic.
El segon mecanisme, es produeix per acció de diferents músculs que separen i enlairen les costelles, donant més amplitud a la cavitat toràcica. En funció dels músculs que s’activen, parlem de dues zones respiratòries diferents. Per una banda, la respiració costal que representa un 25% de la capacitat respiratòria. Es produeix en la zona mitja de costelles, a l’àrea del pit. Fomenta la sensibilitat, la relació amb l’entorn i la confiança en un mateix.
Per altra banda, tenim la respiració clavicular que representa només el 5% de la capacitat respiratòria.
Es produeix en la zona alta del tòrax i zona de les clavícules, gràcies a l’acció de músculs que eleven les costelles més altes. Per si sola és la menys convenient, però és de gran valor quan es recolza en les respiracions abdominal i costal perquè afavoreix i desenvolupa l’expansió de la consciència. A més, enforteix i purifica la part superior dels pulmons, lloc on es generen gran part de les malalties respiratòries.
Quan, per alguna raó, part d’aquestes estructures es fan rígides o estan tenses, la respiració es veu directament afectada, variant el seu patró natural. Sense que ens n’adonem, la respiració queda condicionada i això ens afecta en tots els aspectes: físic, fisiològic, emocional i mental. Així, podem caure en estats de cansament constant, nerviosisme crònic o dispersió i descentrament mental.
L’estrès és una causa, encara que no la única, de bloqueig que compromet l’expressió natural i amplia de la respiració. Un patró de respiració molt habitual quan hi ha estrès, és una respiració que es produeix a la part alta del pit. Com que en aquesta àrea pulmonar hi cap poc aire, per tenir suficient oxigen cal respirar més de pressa. La respiració es fa ràpida i superficial, una forma de respirar que, a la seva vegada, genera un estat nerviós alterat. Així, doncs el patró respiratori acaba alimentant l’estat d’estrès.
Tot i que la respiració és un acte involuntari, podem intervenir-hi i regular-la. Així, a través d’una respiració conscient podem transformar l’estat mental i emocional a l’hora que incrementem el nivell d’energia disponible. Es converteix així en una eina molt potent que ens ofereix un ampli ventall de possibilitats. Per posar un exemple, quan es produeixen crisi d’ansietat, és molt recomanable treballar amb la respiració per tal de calmar el sistema nerviós.
En la pràctica de ioga un dels eixos fonamentals és, precisament, la respiració i hi trobem diferents factors que fan que la respiració millori i, per tant, que la salut a tots els nivells se’n vegi beneficiada. Per una banda, els exercicis corporals que es practiquen obren les estructures que participen en la respiració a l’hora que tonifiquen i flexibilitzen la musculatura involucrada en el procés, possibilitant l’expressió i expansió de la respiració natural.
Donat que el ioga és una forma natural de reduir l’estrès per la seva acció sobre l’equilibri del sistema nerviós, estem reduint o eliminant un factor bloquejant per l’expressió respiratòria.
A més, també ens ajuda a fer-nos més conscients de la pròpia respiració i ens dóna pràctiques respiratòries concretes per canalitzar emocions, relaxar el sistema nerviós o enfocar la ment, que podem integrar en el dia a dia i utilitzar-les quan ho necessitem. Disposem així d’una eina molt potent que tenim disponible en tot moment: la pròpia respiració.
Quan prenem consciència de la respiració i restituïm la llibertat i fluïdesa al moviment respiratori, desfent-nos dels bloquejos i les limitacions, la respiració es converteix en font de vida, energia,equilibri i benestar.
El sol. Amic i enemic
Ja s’acosta l’estiu. Ja esperem amb ànsia el moment de treure’ns la roba i freqüentar platges i piscines, passejar, fer excursions i gaudir del sol. Aquest astre, font de vida i sense el qual no existiríem, és un gran aliat per la nostra salut però a la vegada pot ser un enemic letal si no prenem les mesures necessàries.
De Maig a Octubre tenim la temporada d’estiu. Durant aquestes dates gaudim de l’astre rei en la majoria de les activitats que practiquem a l’aire lliure, i moltes son les seves avantatges sobre el nostre cos. Anem a conèixer les més destacades:
Les exposicions al sol fan que la radiació UV produeixi Vitamina D, que aporta grans beneficis al nostre organisme.
Bronzeja i millora l’aspecte del nostre cutis i els dermatòlegs solen recomanar a aquelles persones que pateixen trastorns com ara la psoriasi o l’acne.
Els raigs UV generen serotonina, que influeix en la temperatura del cos i també en la sensació de benestar; per això, el sol és beneficiós per a persones amb una alta càrrega d’estrès, ansietat o depressió.
El sol millora la circulació de la sang, que influeix beneficiosament a la nostra pell i més, si podem acompanyar la bona temperatura amb uns llargs passejos sobre sorra de platja, milloraràs l’aspecte de les teves cames i fins i tot dels teus peus.
A l’exposar-se al sol, augmenten els glòbuls blancs en el nostre cos, els encarregats de defensar i protegir el nostre organisme, així que és idoni per mantenir en bona forma el nostre sistema immunitari.
També estimula la melatonina i amb això, farà que oblidis el significat de la paraula insomni; els teus cicles de son seran constants i per tant evitarà els estats de cansament que generen malestar al llarg del dia. El sol és el nostre millor somnífer natural.
La Vitamina D afavoreix l’absorció del fòsfor i el calci i d’aquesta manera, ajudem a enfortir els nostres ossos i les nostres dents.
Redueix el risc de patir algun tipus de malalties, com són el colesterol o l’esclerosi i sembla que tot torna a ser gràcies a la Vitamina D.
És evident que fins ara, tot son beneficis, però la part “obscura” del sol, apareix quan no hi tenim la suficient cura a l’hora de rebre’l. L’abús d’exposició i la manca de protectors, en poden produir una sèrie de lesions cutànies que amb el temps, poden generar càncer de pell.
El cáncer de pell
Melanoma és el nom genèric dels tumors melànics o pigmentats. El melanoma maligne és una greu varietat de càncer de pell, causant de la majoria de les morts relacionades amb el càncer de pell. Es tracta d’un tumor generalment cutani, però també de l’intestí i l’ull (melanoma uveal) i altament invasiu per la seva capacitat de generar metàstasi. Actualment l’únic tractament efectiu és la resecció quirúrgica del tumor primari abans que s’aconsegueixi un gruix major de 1 mm.
A prop de 160.000 casos nous de melanoma es diagnostiquen cada any mundialment, i resulta més freqüent en homes i persones de raça blanca que habiten regions amb climes assolellats. Segons un informe de l’Organització Mundial de la Salut, ocorren cada any prop de 48.000 morts relacionades amb el melanoma. S’estima que el melanoma maligne produeix un 75% de les morts associades al càncer de pell.
En general, el risc d’un individu de contreure un melanoma depèn de dos tipus de factors: intrínsecs i ambientals. Els factors intrínsecs inclouen la història familiar i el genotip heretat; mentre que el factor ambiental o extrínsec més rellevant és l’exposició a la llum solar.
Els estudis epidemiològics suggereixen que l’exposició a la radiació provinent de la llum ultraviolada (UVA8 i UVB) és una de les causes principals en l’aparició del melanoma.
El melanoma és més freqüent a l’esquena dels homes i en les cames de les dones. El risc sembla estar fortament influït per les condicions socioeconòmiques de la persona, no tant pel fet que la seva ocupació es desenvolupi a l’interior o a l’exterior d’un edifici. De manera que és més comú veure melanomes en professionals i personal administratiu que en treballadors o graduats. L’ús de llits de bronzejat amb raigs ultraviolats penetrants s’ha associat amb l’aparició del càncer de pell, incloent el melanoma.
La radiació causa dany en l’ADN de les cèl•lules, típicament una dimerització de la timina que, en no ser reparat per la maquinària intracel•lular, crea mutació en els gens cel•lulars. La seqüenciació massiva del genoma de mostres de melanomes metastàtics de pacients ha permès detectar diferents mutacions, no només mutacions puntuals (transicions C-> T principalment), sinó també reordenaments cromosòmics (delecions, amplificacions, translocacions), incloent el fenomen de la cromotripsis, que provoquen una alta inestabilitat genòmica.
El melanoma és més freqüent a l’esquena dels homes i en les cames de les dones.
Quan la cèl•lula es divideix, aquestes mutacions es propaguen a noves generacions de cèl•lules. Si la mutació ocorre just sobre un protooncogén (donarà lloc a un oncogèn) o si es produeix en gens supressors tumorals, la velocitat de la mitosi o divisió cel•lular en les cèl•lules es torna descontrolada amb les mutacions, comportant a la formació d’un tumor. La majoria dels estudis sobre cremades suggereixen una relació positiva o directa entre les cremades a edats primerenques i el consegüent risc de patir melanoma. Els pacients que presenten un historial d’alta exposició a la llum ultraviolada, solen tenir un percentatge de mutacions en gens com NRAS o BRAF (oncogens) superior al que posseeixen els pacients amb una exposició normal o baixa.
Una detecció precoç permet l’extirpació quirúrgica de la pràctica totalitat dels melanomes. Actualment s’utilitzen tècniques de diagnosi no cruentes tals com la dermatoscòpia (també anomenada epiluminiscencia) que permeten detectar qualsevol alteració precoç dels nevus i la seva possible malignitat. Després de la cirurgia només els pacients d’alt risc necessiten immunoteràpia addicional. Si en un període de 3 a 5 anys no s’ha reproduït el melanoma, les possibilitats de recaiguda són mínimes.
Prevenció
Per prevenir del melanoma, davant l’arribada de l’estiu, cal adoptar una sèrie de mesures de protecció, com la utilització de gorres o barrets que no deixin passar els raigs solars, de cremes amb factor protecció solar més gran de 50, així com prendre el sol d’una forma gradual i evitar-ho en les hores d’irradiació més intensa (entre les 12:00 i 16:00). Fins i tot sota els para-sols el sol és nociu, ja que l’efecte mirall de la sorra pot induir els rajos solars amb major intensitat.
El prototip humà amb majors possibilitats de contreure aquesta malaltia és una dona entre 40 i 45 anys, de pell i ulls clars que realitzi exposicions solars intenses i intermitents des de la infància, amb cremades en l’etapa infantil, amb un nombre important de nevus congènits o atípics, i amb antecedents familiars de melanoma.
Alguns consells per prevenir l’aparició de melanomes són:
– Prendre el sol amb protecció adequada.
– Utilitzar el protector solar adequat i per tot el cos.
– Utilitzar la dosi adequada pel fabricant.
– Cal tenir en compte a l’hora de l’elecció del filtre tant els raigs UVA com els UVB.
– Recórrer si fos necessari a la fotoprotecció oral que pal•lia les mancances i defectes de la protecció tòpica.
L'arròs. Alerta!
L’arròs és, probablement, el cereal més estès del món. Estan documentades més de 2000 varietats en tot el planeta. El seu consum a la Xina es remunta a més de 5000 anys enrere. A Espanya es consumeix de mitjana gairebé sis quilos d’arròs per persona i any.
Doncs bé, encara que ningú discuteix els beneficis de l’arròs, en els últims anys sí que s’està produint una crida a la moderació en el seu consum a causa dels elevats nivells d’arsènic que conté. Especialment alerta han d’estar determinats grups de població com la infància, per el seu menor pes corporal, i persones amb intolerància al gluten, a causa de la major quantitat de productes amb arròs que solen consumir. De fet, una investigació duta a terme en 2014 va detectar quantitats importants d’arsènic en aliments per a celíacs basats en arròs.
L’arsènic és un element químic natural que en concentracions elevades pot arribar a ser tòxic per a l’ésser humà, especialment el inorgànic. L’exposició perllongada a l’arsènic pot produir alteracions a la pell i, fins i tot, diversos tipus de càncer, entre altres malalties. Encara que aquest element sorgeix de manera natural a les roques i el sòl, també hi ha altres fonts artificials d’arsènic a partir del processament d’aigües minerals, el cada vegada major ús de pesticides, i també per alguns additius utilitzats en alimentació animal. L’entrada d’aquesta substància en la cadena alimentària humana es produeix, sobretot, a través de l’aigua de reg contaminada. A això se suma que l’arròs té més facilitat que altres cultius per absorbir l’arsènic.
Mesures adoptades
Aquest problema està sota la lupa d’autoritats sanitàries des de fa anys. De moment, la Societat Europea de Gastroenterologia, Hepatologia i Nutrició Pediàtrica ha desaconsellat oficialment que els nadons i nens petits consumeixin begudes a base d’arròs. També l’agència de seguretat alimentària de Suècia ha recomanat que els menors de sis anys no mengin arròs de manera freqüent. Aquestes crides se sumen al fet anteriorment per una de les principals associacions de consumidors dels Estats Units que des de 2013 ve advertint la població que s’ha de moderar el consum d’arròs.
Afortunadament, el nostre país no forma part de les zones de major concentració d’arsènic en les aigües subterrànies, de manera que la primera mesura de precaució a tenir en compte és consumir únicament arròs conreat a Espanya. No obstant això, tampoc estaria de més (per prudència) no passar-nos amb el consum d’arròs i, de manera especial, vigilar quant d’aquest cereal prenen els nens petits i nadons. En qualsevol cas, l’EFSA (Agència Europea de Seguretat Alimentària) recentment ha reduït els nivells màxims d’arsènic que pot contenir l’arròs que es comercialitza, el que suposa un pas positiu en benefici de la salut de la població.
Finalment, recorda que pots reduir una mica la concentració d’arsènic rentant els grans abans de cuinar-los. Una altra recomanació és coure-ho amb abundant aigua, en comptes de amb l’aigua justa i, per descomptat, rebutjar el líquid sobrant. La tercera recomanació és evitar la varietat integral ja que en la closca s’acumula més quantitat d’arsènic.
Hem sabut que un dels arrossos més ‘nets’ del món és el del Parc Nacional de Doñana, ja que en aquest entorn no s’ha permès l’ús de plaguicides i l’arsènic no abunda de forma natural. Recomanem que quan compreu arròs, tingueu en compte el seu origen i a poder ser que sigui BIO.
A Espanya existeixen tres úniques denominacions d’origen protegides i son, l’Arròs de Calasparra, Arròs de Valencia i l’Arròs del Delta del Ebre. Si l’envàs del producte no les especifica, molt probablement estareu comprant arroç provinent de l’India (delta del riu Ganges)o Bangla Desh, on les aigües están altíssimament contaminades amb arsènic inorgànic i l’arròs constitueix un aliment bàsic per a la població, el resultat està sent un dels enverinaments en massa més grans de la història.
Moisés Chacón.
Al·lèrgia. Cada cop més
L’al•lèrgia és una reacció immunitària de l’organisme davant d’una substància generalment innòcua per a l’amfitrió, que es manifesta per uns signes i símptomes característics quan aquest s’exposa a ella (per inhalació, ingestió o contacte cutani). Durant molt de temps l’al•lèrgia s’ha considerat equivalent a la hipersensibilitat i per això s’ha considerat erròniament com una reacció immunitària exagerada davant d’una substància.
Però la «al•lèrgia» és l’expressió clínica dels mecanismes de resposta immunitaris normals de l’organisme, davant els possibles invasors; i l’error no està en el tipus de resposta ni en la seva intensitat sinó en l’objectiu, que no constitueix cap amenaça. La conseqüència final d’aquest error del sistema immunitari és la malaltia de l’amfitrió, provocada pels efectes col•laterals soferts pels teixits, allà on el sistema immunitari tracta de defensar-se d’aquesta substància innòcua. Les manifestacions clíniques d’aquesta malaltia són diverses, ja que depenen de la substància causal i de l’òrgan afectat. En l’actualitat, més d’un terç de la població mundial presenta alguna malaltia d’origen al•lèrgic.
L’al•lèrgia és la causa fonamental de malalties tan freqüents com la conjuntivitis, la rinitis o l’asma i de malalties tan greus com l’anafilaxi. Des de fa gairebé 100 anys, l’al•lergologia és l’especialitat mèdica que s’encarrega de l’estudi, diagnòstic i tractament d’aquest grup de malalties i els professionals mèdics que la exerceixen s’anomenen al•lergòlegs.
EPIDEMIOLOGIA
La prevalença de les malalties al•lèrgiques està experimentant un augment continu en tot el món, amb un percentatge de població afectada calculat en un 30-40%.
Una elevada proporció correspon a persones joves, la qual cosa implica que la càrrega de malalties al•lèrgiques serà més elevada quan aquests subjectes arribin a l’edat adulta. Actualment, entre els nens d’edat escolar les taxes de sensibilització a un o més al•lèrgens comuns s’aproximen al 40-50%.
Així mateix, l’augment de la contaminació atmosfèrica i la temperatura ambient que s’està experimentant, fa que s’elevin els recomptes de pol•len, la presència d’insectes i de fongs associats a les malalties al•lèrgiques.
Més del 50% dels casos d’asma en els adults i al voltant del 80% en els nens és d’origen al•lèrgic, amb un clar augment de la seva prevalença. La rinitis al•lèrgica és present en un 10-30% de la població.
Les reaccions adverses a medicaments afecten aproximadament a una desena part de la població mundial, de les quals un 10% correspon a reaccions imprevisibles d’hipersensibilitat. Els medicaments poden ser causants de fins al 20% de les morts per anafilaxi.
La presència a la població general d’anticossos IgE específics per verí d’himenòpters és elevada, si bé únicament una part d’aquestes persones arriba a desenvolupar una reacció sistèmica. No obstant això, fins a un 50% de persones que no tenen una història prèvia documentada d’una reacció sistèmica experimenta una reacció mortal.
Les malalties al•lèrgiques ocupacionals tenen una alta prevalença, si bé en general estan subestimades per pacients i professionals. La dermatitis al•lèrgica de contacte és una de les malalties ocupacionals més habituals. L’asma ocupacional representa el 15% de l’asma en els adults.
La sensibilització intervinguda per IgE a proteïnes estranyes en el medi ambient afecta fins a un 40% de la població. Aquesta sensibilització s’associa fortament amb l’exposició a proteïnes derivades de pol•len, àcars de la pols, fongs i escarabats.
L’al•lèrgia és la causa fonamental de malalties tan freqüents com la conjuntivitis, la rinitis o l’asma i de malalties tan greus com l’anafilaxi.
DIAGNÒSTIC
Per diagnosticar una malaltia al•lèrgica s’ha d’establir una correlació entre la simptomatologia observada, l’al•lergen desencadenant i la participació del sistema immune. S’ha d’iniciar amb una història clínica del pacient, considerant els antecedents familiars, i un examen físic. En molts casos s’ha de recórrer a una sèrie de proves complementàries que permeten posar en evidència la presència de l’al•lergen sospitós.
Els professionals de la salut poden utilitzar els resultats dels tests per identificar els desencadenants d’al•lèrgia específics que possiblement estarien contribuint als símptomes. Amb aquesta informació, utilitzada conjuntament amb l’exploració física i la història clínica, el metge pot diagnosticar la causa dels símptomes i dissenyar un tractament personalitzat per ajudar al pacient a experimentar una millora. Un resultat negatiu pot ajudar al metge a descartar al•lèrgies per poder considerar altres possibles causes. Descartar les al•lèrgies és tan important com confirmar la seva existència, per limitar tant les mesures de prevenció.
El mètode diagnòstic més freqüentment utilitzat són les proves realitzades a la pell (coneguts com “test cutanis” o Prick test) i són molt útils per ajudar a confirmar / descartar les al•lèrgies i conseqüentment reduir les reaccions adverses i limitar l’evitació i els medicaments innecessaris . Un diagnòstic i un assessorament correctes i els consells sobre l’evitació basats en resultats vàlids de tests d’al•lèrgia ajudaran a reduir tant la incidència dels símptomes com l’ús dels medicaments, millorant la qualitat de vida.
Per regla general, tots els nens amb “símptomes d’al•lèrgia” persistents / recurrents / greus, així com aquells individus que necessiten un tractament continu, s’han de sotmetre a un test d’al•lèrgia, independentment de l’edat del nen. Els signes i símptomes poden estar relacionats amb:
• La pell, com ara pruïja, eritema, urticària aguda o angioedema.
• El sistema gastrointestinal, com ara la inflor dels llavis o llengua, nàusees, dolor abdominal espasmòdic, diarrea, vòmits.
• El sistema respiratori, com ara pruïja nasal, esternut, congestió, tos, compressió al pit, sibilàncies, respiració entretallada.
• Signes o símptomes d’anafilaxi o altres reaccions al•lèrgiques sistèmiques.
Les directrius emeses per l’Institut Nacional per a la Salut i l’Excel•lència Clínica (NICE) ofereixen consells en matèria de millors pràctiques en el tractament de nens i adolescents amb possibles al•lèrgies alimentàries, fins als 19 anys.
Les directrius NICE recomanen que tots els nens i adolescents amb possibles al•lèrgies alimentàries per IgE siguin sotmesos a un test d’al•lèrgia, com ara la determinació d’anticossos IgE específics.
Davant de qualsevol símptoma que pugui semblar d’origen al•lèrgic, és important consultar amb el teu metge al més aviat possible.
L’obesitat infantil. Qüestió d’hàbits
L’obesitat infantil és un problema de salut caracteritzat per l’excés de greix corporal dels nens. Aquest nivell d’adipositat suposa tot un condicionant per a la seva salut general i el seu benestar, predisposant-lo a patir altres patologies secundàries i associades. Segons les dades publicades per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la prevalença d’aquesta malaltia a nivell internacional és cada vegada més gran. El 2010 hi havia uns 42 milions de menors amb sobrepès, registrant-se la major part dels casos en països en vies de desenvolupament.
Igual que en els adults, l’obesitat infantil requereix per al seu diagnòstic diverses proves complementàries. Un dels barems més emprats és el conegut com a índex de massa corporal o IMC. També conegut com a índex de Quetelet, aquest pren com a referència el pes i l’estatura de la persona, valorant la seva proporcionalitat en funció de la fórmula matemàtica: massa dividida per l’estatura al quadrat. No obstant això, la ponderació de la xifra resultant varia en el cas infantil. Al contrari que en els adults, l’índex de massa corporal ha de traslladar-se a una taula de percentils, tenint en compte dos criteris essencials: l’edat i el sexe del menor en qüestió. En funció de la mateixa, s’estableix que els nens amb un índex de massa corporal situat entre el 85 i el 95 en aquesta escala pateixen sobrepès i obesitat.
Causes de l’obesitat infantil i juvenil
L’obesitat és una malaltia caracteritzada per un cúmul de greix neutra en el teixit adipós superior al 20% del pes corporal d’una persona en dependència de l’edat, la talla i el sexe a causa d’un balanç energètic positiu mantingut durant un temps prolongat.
La causa fonamental del sobrepès i l’obesitat infantils és el desequilibri entre la ingesta calòrica i la despesa calòrica. L’augment mundial del sobrepès i l’obesitat infantils és atribuïble a diversos factors, com ara:
– El canvi dietètic mundial cap a un augment de la ingesta d’aliments hipercalòrics amb abundants greixos i sucres, però amb escasses vitamines, minerals i altres micronutrients saludables.
– La tendència a la disminució de l’activitat física a causa de l’augment de la naturalesa sedentària de moltes activitats recreatives, el canvi dels modes de transport i la creixent urbanització.
Causes socials de l’epidèmia d’obesitat infantil
L’OMS reconeix que la prevalença creixent de l’obesitat infantil es deu a canvis socials. L’obesitat infantil s’associa fonamentalment a la dieta malsana i a l’escassa activitat física, però no està relacionada únicament amb el comportament de l’infant, sinó també, cada vegada més amb el desenvolupament social i econòmic i les polítiques en matèria d’agricultura, transports, planificació urbana, medi ambient, educació i processament, distribució i comercialització dels aliments.
El problema és social i per tant requereix un enfocament poblacional, multisectorial, multidisciplinar i adaptat a les circumstàncies culturals.
Al contrari de la majoria dels adults, els nens i adolescents no poden triar l’entorn en què viuen ni els aliments que consumeixen. Així mateix, tenen una capacitat limitada per a comprendre les conseqüències a llarg termini del seu comportament. Per tant necessiten una atenció especial en la lluita contra l’epidèmia d’obesitat.
Augment del sobrepès i l’obesitat infantil
L’obesitat infantil és un dels problemes de salut pública més greus del segle XXI. El problema és mundial i està afectant progressivament a molts països de baixos i mitjans ingressos, sobretot en el medi urbà. La prevalença ha augmentat a un ritme alarmant. Es diu que el 2015 hi ha 50 milions de nens amb sobrepès a tot el món, dels quals prop de 42 milions viuen en països en desenvolupament.
Els nens obesos i amb sobrepès tendeixen a seguir sent obesos en l’edat adulta i tenen moltes més probabilitats de patir a edats més primerenques malalties no transmissibles com la diabetis i les malalties cardiovasculars. El sobrepès, l’obesitat i les malalties connexes són en gran mesura prevenibles. Per tant cal donar una gran prioritat a la prevenció de l’obesitat infantil.
Conseqüències
Els primers canvis en ocórrer en els nens obesos són generalment emocionals o psicològics. De tota manera, l’obesitat infantil també pot conduir a símptomes més greus i que poden amenaçar la vida, tal com diabetis, pressió alta, malalties gastrovasculares, problemes de son, càncer i altres afliccions. Alguns d’aquests també inclouen malalties del fetge, anorèxia, infeccions a la pell, asma i altres problemes respiratoris. Estudis han mostrat que els nens amb sobrepès generalment creixen i es converteixen en adults amb sobrepès. L’obesitat durant l’adolescència ha estat relacionada amb elevats índexs de mortalitat durant la vida adulta. Els nens obesos generalment pateixen burles dels seus companys. Els estereotips abunden i poden dur a baixa autoestima i depressió.
La incidència de diabetis del tipus 2 és molt més gran entre nens amb sobrepès que a la resta de la població infantil obesa, i per qüestions genètiques (molts tenen una predisposició a patir diabetis i trastorns relacionats amb el desenvolupament de la diabetis, com la resistència a la insulina). Un nen té síndrome metabòlica quan ha desenvolupat tres o més dels següents problemes:
Obesitat abdominal: El greix que s’acumula a l’abdomen crea més problemes de salut que la que s’acumula en altres parts del cos.
Baix colesterol HDL (colesterol d’alta densitat): El HDL és el colesterol que es considera “bo” perquè ajuda a eliminar el colesterol LDL (colesterol de baixa densitat) o “dolent”.
Triglicèrids elevats: Els triglicèrids són un tipus de greix que circula per la
sang. Quan una persona està obesa, els nivells de triglicèrids s’eleven.
Alta pressió sanguínia o hipertensió: És la pressió que la sang exerceix a les parets de les venes i artèries quan bombeja el cor. Com més pressió hi ha, més ha de treballar el cor per mobilitzar tota la sang.
Intolerància a la glucosa: Això vol dir que els nivells de sucre en la sang s’eleven després dels àpats, encara que no tant com en la diabetis. L’increment dels nivells de glucosa a la sang fa que el teu cos produeixi més insulina, la qual cosa pot acabar provocant diabetes.
Al voltant del bon ús de les tecnologies digitals.
-”Nen/nena, deixa el telèfon mentre dinem.“-
-”Quan estiguis a classe apaga el mòbil.”-
-”Es què tot el dia està mirant el telèfon!”-
-”Ahir a la nit a les 2h encara estava conectat”-
-”Mentre li parlo, està mirant el mòbil”-
Aquestes frases entre d’altres, són les que comentem tot sovint als nostres fills i filles. Com totes les coses res es dolent si s’utilitza amb mesura. Darrerament l’ús dels Whatsapp o fenòmens com Pokemon Go fan que nois i noies ocupin tot el seu temps amb aquests aplicatius. Hi han professionals que observen que poden ser el preludi d’alteracions del comportament social i familiar.
No ens alarmem, però tampoc tanquem els ulls davant de possibles conductes motivades per un mal ús de les Noves Tecnologies.
Ens ho explica la llicenciada en Psicología, Mercé Corbella, diplomada en Treball Social i col.laboradora en diferents mitjans de comunicació.
Els joves formen part del grup denominat “Nadius digitals” perquè en el seu desenvolupament sempre han estat presents les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC).
L’ús de les tecnologies i les xarxes socials agraden a quasi tothom no només als joves, però a vegades per desconeixement, els pares tenim por de que els nostres fills/es no utilitzin adequadament totes les potencialitats que tenen.
ALGUNES RECOMANACIONS PELS PARES
– Intentar estar al dia de l’evolució tecnològica per facilitar l’aprenentatge amb els fills/es.
– Argumentar i pactar el temps de connexió (no hi ha cap recepta). S’hauria de compartir amb el de no connexió.
– Ser coherents amb la utilització raonable que fem de la tecnologia i en les conductes que els hi exigim. Com a pares som un exemple i model d’ús responsable, sobretot fins abans de l’adolescència.
– Reforçar i fomentar una autoestima positiva i realista pensant que a l’adolescència hi han més factors que influeixen en aquesta com: l’aspecte físic del cos, els resultats dels estudis, les relacions amb els amics, etc.
– Potenciar l’empatia i les habilitats de comunicació dels fills adolescents, ja que la persona empática té en compte les conseqüències de la seva conducta en els demés. Si pels adults es important comunicar-nos i relacionar-nos amb altres persones, aquesta necessitat augmenta a l’adolescència.
– Es important que els joves disposin en el temps lliure de propostes d’activitats fora de les virtuals, com practicar esport, lectura, música, fomentar activitats de grup, etc.
– Les senyals d’alerta d’ús problemàtic i possible addicció a les xarxes socials e Internet son sobretot, les que interfereixin en la vida quotidiana com: connectar-se a Internet al aixecar-se del llit, dedicar poc temps a estudiar, anar a dormir tard i relacionar-se poc amb la família i amics.
ELS PRINCIPALS RISCOS ASSOCIATS A LA UTILITZACIÓ DE LES XARXES SON:
– La pèrdua de privacitat es una de les principals amenaces quan accedim a Internet.
– La suplantació d’identitat mitjançant un perfil fals es molt utilitzada pels joves. Pot implicar amenaces, xantatges, ciberbulling, etc.
– Sexting, paraula anglesa que resulta de la unió dels termes “sex” i “texting”, referida a la creació i enviament voluntari de fotos i imatges sexuals. Es una practica molt utilitzada actualment pels joves de tot el mon. Ells no li donen massa importància perquè la consideren una prova de confiança enviar-la a la parella o amics íntims. També hi ha l’app del móbil Snapchat per enviar fotos i vídeos curts, afegint un breu text que s’autodestrueix en un temps programat per la persona que l’envia, encara que en la practica pot capturar-se.
Dels 100 milions d’usuaris que l’utilitzen el 50% son adolescents.
– El ciberbulling utilitza els mitjans digitals (telefonia mòbil principalment e Internet), a diferència del bulling escolar que es personal “cara a cara”.
– Grooming. Potser el preludi d’un abús sexual ja que la persona adulta crea un perfil falç i es fa passar per un menor en una xarxa social i així mitjançant enganys pot obtenir beneficis sexuals d’un altre menor.
Com a reflexió final hem de comentar que per fer un ús saludable de les TIC, es molt important que des de petits s’adquireixin valors positius com la responsabilitat, educació, una bona socialització vers els altres, evitant temes sexistes, xenòfobs, discriminatoris, perquè incideixin després quan siguin adolescents, grup que més utilitza les xarxes socials i per tant estan més exposats a determinades situacions de risc.
Mercè Corbella, psicóloga familiar i d’orientació professional.
La Fibromiàlgia
La fibromiàlgia és una malaltia reumàtica que afecta el sistema musculoesquelètic. Es caracteritza essencialment per dolor muscular general, rigidesa i dolor a la palpació de determinats punts en masses musculars o zones d’inserció òssia dels tendons.
La fibromiàlgia també provoca sensació de tumefacció de les extremitats i parestèsies, a més d’astènia i insomni, com a símptomes principals. Es tracta d’una malaltia crònica d’origen desconegut, que afecta sobretot dones de mitjana edat. La fibromiàlgia no presenta lesions aparents que puguin ser responsables de la simptomatologia i els resultats de les anàlisis clíniques i de les proves radiològiques són normals.
Encara hi ha molts dubtes al voltant de la naturalesa de la malaltia i actualment no hi ha cura, encara que existeixen formes de millorar la vida dels afectats.
Fins i tot en l’actualitat, pel seu desconeixement i dificultat de tractament, alguns professionals de la medicina s’han mostrat escèptics o han rebutjat l’existència de la malaltia malgrat que aquesta va ser reconeguda com a tal el 1982 per l’OMS.
Afecta majoritàriament a dones en una proporció de 3-5:/100 i algunes estadístiques assenyalen que podria afectar el 5% de la població, i en edats compreses entre els 25 i els 45 anys, amb nivell d’estudis bàsic i renda familiar mitja-baixa. Afecta gairebé totes les àrees de la salut: metges de família, reumatòlegs, fisioterapeutes, traumatòlegs, homeòpates, osteòpates, psiquiatres i psicòlegs.
Això comporta diferents camps d’estudi, amb les seves particularitats i diferències doncs la fibromiàlgia comporta una disminució significativa en la freqüència i tipus d’activitats quotidianes, llargs períodes de repòs, limitacions físiques, absentisme laboral i impacte econòmic, problemes d’insomni i cansament, problemes familiars, reducció en la quantitat de contactes socials, ús excessiu de fàrmacs i de serveis mèdics, canvis emocionals com l’ansietat, depressió o irritabilitat, i canvis cognitius com problemes en la concentració i en el processament i recuperació de la informació.
Simptomes
Els símptomes definitoris de la fibromiàlgia són dolor crònic generalitzat, fatiga, trastorns del son, i dolor augmentat en resposta a la pressió tàctil (alodínia). Altres símptomes poden incloure formigueig a la pell (parestèsia), espasmes musculars perllongats, debilitat en les extremitats, dolor en els nervis, contraccions musculars, palpitacions i trastorns funcionals de l’intestí.
Molts pacients experimenten una disfunció cognitiva, que es pot caracteritzar per una alteració en la concentració, problemes en la memòria a curt i llarg termini, la incapacitat de realitzar diverses tasques, sobrecàrrega cognitiva, i la disminució de la capacitat d’atenció. La fibromiàlgia s’associa sovint amb l’ansietat i els símptomes depressius.
Diagnòstic
El diagnòstic sovint es fa per exclusió d’altres malalties que presenten símptomes semblants, com ara la fatiga crònica. És habitual la prova dels punts dolorosos per a determinar el llindar de dolor que presenta el pacient quan s’aplica una pressió sobre un nombre determinat de parts del cos. Ara per ara, no hi ha cap prova analítica que permeti determinar inequívocament la presència de la malaltia.
Malgrat que se’n desconeixen les causes, s’ha vist que els traumatismes i càrregues físiques o emocionals severes o sostingudes, malalties inflamatòries cròniques i alguns processos infecciosos vírics poden desencadenar l’aparició de la malaltia.
Actualment es creu que pot ser la causa d’una serie de trastorns en el sistema nervios.
Causes i desencadenants
La causa de la fibromiàlgia és desconeguda. No obstant això, diverses hipòtesis s’han desenvolupat incloent “sensibilització central”.
Aquesta teoria proposa que els pacients amb fibromiàlgia tenen un llindar més baix per al dolor a causa de la major reactivitat de les cèl·lules nervioses sensibles al dolor en la medul·la espinal o en el cervell.
El dolor neuropàtic i el trastorn depressiu major sovint coincideixen amb fibromiàlgia. En aquests individus vulnerables, l’estrès psicològic o la malaltia poden causar alteracions en les vies inflamatòries i de l’estrès que regulen l’estat d’ànim i el dolor. Eventualment, una sensibilització i l’efecte d’excitació que es produeix en certes neurones condueix a la creació de la fibromiàlgia i, de vegades a un trastorn en l’estat d’ànim. L’evidència suggereix que el dolor de la fibromiàlgia és el resultat principalment d’una alteració en el funcionament de les vies de processament del dolor.
Algunes de les alteracions neuroquímiques que ocorren en la fibromiàlgia també regulen l’estat d’ànim, la son i l’energia, cosa que explica per què els problemes d’estat d’ànim, la son i la fatiga es presenten generalment amb la fibromiàlgia.
Tractament
Com en altres trastorns, no hi ha una cura universal per a la fibromiàlgia. Tot i així el tractament al costat d’especialistes mèdics ajuda a millorar la qualitat de vida del pacient notablement.
A més del tractament al costat d’especialistes cal dir que sovint els afectats per la malaltia han anat d’un metge a un altre sense saber què els passava exactament. Així, una educació sanitària correcta sobre la seva malaltia, la informació i la comunicació amb altres persones afectades poden ser beneficioses per al pacient.
En funció dels símptomes:
– Programa d’exercici regular
– Medicaments per al dolor
– Medicaments per dormir
– Antidepressius
– Tractament psicològic
Fàrmacs contra la fibromiàlgia:
El pacient pot seguir un tractament amb analgèsics o antiinflamatoris clàssics o bé incorporar medicaments moduladors del dolor: antidepressius i anticonvulsionants principalment. L’objectiu és millorar el son, la fatiga, la depressió, els espasmes musculars i el dolor. En els casos més greus, poden combinar-se diversos d’aquests fàrmacs, sota prescripció mèdica.
Esport:
Els experts recomanen realitzar exercici físic aeròbic de forma progressiva, gradual i constant. Enrique Hornilla, reumatòleg de Clínica Universitat de Navarra, destaca l’eficàcia dels exercicis a la piscina i la hidroteràpia.
Teràpies psicològiques:
Aquest aspecte del tractament és fonamental per ensenyar al pacient a afrontar de forma correcta la fibromiàlgia. En concret, “les tècniques de meditació i fins i tot la hipnosi han demostrat que disminueixen el dolor”, afirma Hornilla. Tant l’esport, com les teràpies psicològiques solen millorar alguns símptomes, principalment el dolor, la depressió, l’autonomia i la qualitat de vida del pacient.
D’altra banda, en els últims mesos es parla de l’eficàcia de l’ozonoteràpia en el tractament. No obstant això, els experts assenyalen que no hi ha estudis científics que avalin la seva eficàcia.
Qualitat de vida
En l’actualitat hi ha un gran nombre de persones amb fibromiàlgia que realitzen una vida normal. No obstant això, si la malaltia triga a diagnosticar-se o no es realitza la intervenció adequada, la qualitat de vida del pacient va disminuint a poc a poc. La importància d’aquesta patologia radica que afecta tots els àmbits de la vida del pacient i aquest pot arribar a desenvolupar una discapacitat que fins i tot interfereixi en el seu àmbit laboral. Segons diversos estudis, entre el 15 i el 20 i fins al 50 per cent dels pacients han de deixar la seva feina.
Font: «Fibromyalgia: A Clinical Update». Journal of the American Osteopathic Association. Il.lustracions: Fernando Vicente