Articles | Alimentació
Fruites d'hivern
Fruites i fruita seca seran presents a les nostres taules en aquests freds dies d’hivern i per Nadal. Coneguem una mica més sobre elles i les seves propietats.
Què és l'acrilamida?
L’acrilamida és un compost orgànic de tipus amida, el seu nombre CAS és 79-06-01. És blanca, inodora i cristal•lina, soluble en aigua, etanol, èter i cloroform. Es forma en aliments durant la seva cocció o processat a altes temperatures (especialment en els productes que contenen midó), també és un component del fum del tabac.
El Tofu
El tofu és un menjar oriental, preparat amb llavors de soja, aigua i solidificant o coagulant. És un component comú en la cuina oriental. Es prepara mitjançant la coagulació de l’anomenada “llet de soja” i el seu premsat posterior per separar la part líquida de la sòlida, de manera similar a com es prepara el formatge a partir de la llet. Té una textura ferma semblant a la del formatge, color blanc crema i sol presentar-se en forma de cubs.
La CHIA. Molt més de tot
La chia (Salvia hispanica) és una planta herbàcia de la família de les lamiàcies; és nativa del centre i sud de Mèxic, Guatemala i Nicaragua i, juntament amb el lli, és una de les espècies vegetals amb la major concentració d’àcid gras alfa-linolènic omega 3 conegudes fins al 2006.
L’all. Un aliment increible
L’all és probablement un dels aliments més increïbles i meravellosos que hi ha, sobretot pels diferents beneficis preventius, curatius i medicinals que aporta quan és consumit de forma regular, i s’inclou dins d’una dieta variada i equilibrada. Com de bon segur sabràs, es tracta d’un bulb de pell blanca que es troba formada per un cap dividit al seu torn en diferents parts coneguts popularment amb el nom de dents d’all.
La Quinoa. The super food
La QUINOA, Chenopodium Quinoa, és un pseudocereal pertanyent a la subfamília Chenopodioideae de les amarantáceas. Es conrea, principalment, a la serralada dels Andes. Els principals països productors són Bolívia i Perú. Aquest producte està de moda per les raons que a continuació us expliquem.
WAGYU o el mite de la carn de Kobe
Es diu bou de Kobe o vedella de Kobe a certs talls de carn de vedella d’exemplars de raça negra Tajima-Ushi de boví Wagyu, criats d’acord a una estricta tradició a la prefectura d’Hyôgo (Japó). Aquesta carn sol considerar-se una delicia sent famosa pel seu sabor, tendresa i textura marmòria. El bou de Kobe pot preparar-se en filets, sukiyaki, shabu-shabu, teppanyaki i d’altres.
L’api. Hortalissa? Remei? Afrodisiac?
L’api (Apium graveolens var. Dulcis) és una planta conreada per les seves penques i fulles. L’api és la planta tipus que dóna nom a la família de les apiàcies també coneguda com de les umbel·líferes.
Fruites d'hivern
Fruites i fruita seca seran presents a les nostres taules en aquests freds dies d’hivern i per Nadal. Coneguem una mica més sobre elles i les seves propietats.
La poma. És una fruita essencial i que encara podem trobar en plena temporada durant les primeres setmanes de l’hivern. Els seus beneficis digestius i el seu elevat contingut en minerals com el fòsfor, converteixen la poma en un aliment imprescindible en la nostra dieta.
El kiwi. És una de les fruites que més contingut en vitamina C conté. Aquest potent antioxidant és perfecte per reforçar el sistema immune i frenar l’acció dels radicals lliures, ajudant a neutralitzar l’envelliment prematur i mantenint les cèl·lules joves per més temps. El kiwi també és una de les fruites amb menys sucre, sent apta per a diabètics.
La llimona. És un cítric que té grans beneficis per al nostre organisme, sobretot si ho prenem en dejú amb una mica d’aigua tèbia. I és que, la llimona resulta ser una de les fruites més depuratives que existeixen, per la qual cosa ajuda a eliminar toxines i resulta perfecte per a prevenir tot tipus de malalties i infeccions.
La mandarina. És una de les postres preferits en els mesos de fred i resulta altament beneficiosa per enfortir l’organisme i el sistema immunitari. També resulta una fruita molt saludable per les embarassades, això es deu al fet que conté una gran quantitat d’àcid fòlic i això ajuda a que el fetus creixi sa i fort i es previnguin possibles malformacions.
La taronja. Assegurat el aconseguir l’aportació de vitamina C que el nostre cos necessita, a més de contribuir a regular els nivells de colesterol en sang. La taronja, ja sigui en suc o consumida a grills, és ideal per a les persones que pateixen diabetis, ja que és una de les fruites menys calòriques i amb menys quantitat de sucre que hi ha al mercat.
La maduixa. És una fruita que apareix a la fi de l’hivern i que resulta molt saborosa i beneficiosa per a la salut a causa del seu alt contingut en vitamina C i fibra. I és que, resulten ser un dels millors antiinflamatoris naturals que existeixen, estan plenes d’antioxidants
La pinya. És una fruita que pot ser molt bona en dietes d’aprimament, perquè té molt poques calories, molta aigua, i és rica igualment en vitamines. No hem d’oblidar-nos que aporta fibra, tenint propietats desintoxicants.
La redacció SQ21
Què és l’acrilamida?
L’acrilamida és un compost orgànic de tipus amida, el seu nombre CAS és 79-06-01. És blanca, inodora i cristal•lina, soluble en aigua, etanol, èter i cloroform. Es forma en aliments durant la seva cocció o processat a altes temperatures (especialment en els productes que contenen midó), també és un component del fum del tabac. Es polimeritza fàcilment, i la poliacrilamida té moltes aplicacions en la indústria química, per exemple com a floculant per aclarir l’aigua de beguda, en polimerització “in situ” en preses i túnels, com aglutinant en la indústria del paper, en cosmètica, síntesi de gens en laboratori, extracció de metalls, indústria tèxtil, obtenció de colorants, etc.
L’acrilamida està classificada com probablement cancerigen per a l’ésser humà (IARC 2A), amb base en estudis realitzats amb animals, que demostren que hi ha proves que pot causar càncer als humans.
La formació d’acrilamida en els aliments es deu principalment a les reaccions de Maillard, que també són responsables del sabor i coloració típics dels productes fregits. En aquesta ruta participen sucres reductors com fructosa i glucosa, i l’aminoàcid asparagina, que és descarboxilat i desaminat per formar acrilamida.
També s’han identificat altres mecanismes de formació, per exemple, la piròlisi del gluten (una proteïna del blat), i descarboxilació enzimàtica de l’asparagina en patates crues. Aquestes rutes són minoritàries, i el grau en què contribueixen a formar acrilamida en els aliments encara no s’ha investigat.
L’acrilamida es forma a temperatures superiors a 120 ° C. La quantitat produïda depèn de la recepta, el temps i la temperatura de cocció. La podem trobar en una àmplia varietat d’aliments, preparats de manera industrial, en restaurants o a casa. Els productes que més acrilamida contenen són les patates xips, patates fregides, pa torrat, galetes i pastisseria.
Toxicitat i carcinogenicitat
Els efectes tòxics per una única dosi oral només es donen amb dosis superiors a 100 mg / kg, i la dosi letal 50 (DL50) es troba, per norma general, per sobre dels 150 mg / kg.
Diversos estudis en diferents espècies animals, demostren que el principal òrgan danyat és el sistema nerviós. L’exposició repetida a acrilamida causa degeneració en àrees del cervell (còrtex cerebral, tàlem cerebral i hipocamp) crítiques per a la memòria, aprenentatge i altres funcions cognitives i també afecta els nervis perifèrics. En estudis de reproducció amb rosegadors, els mascles presenten reducció de la fertilitat, afectant al recompte d’esperma i la morfologia dels espermatozoides.
En humans, els estudis epidemiològics suggereixen que el sistema nerviós és així mateix el lloc d’acció de l’acrilamida. Encara no s’ha demostrat de manera concloent la relació entre l’exposició ocupacional o deguda a la dieta, amb l’aparició de càncer. Encara que alguns estudis indiquen una associació amb alguns tipus de tumors, particularment relacionats amb hormones en dones i càncer pancreàtic.
S’estima que hi ha una exposició mitjana a través de la dieta d’entre 0,2 i 1,0 mg / kg / dia en la població adulta. En grans consumidors se suposa que pot ser de 1,0 mg / kg / dia a 4 mg / kg / dia.
L’Organització Mundial de la Salut considera que l’acrilamida pertany al grup dels productes químics que no posseeixen un llindar identificable a partir del qual presentin efectes. Això vol dir que una baixa concentració comporta un baix risc, però sempre hi ha risc si s’ingereix el tòxic. Un requisit important per prendre decisions requereix conèixer la naturalesa i el nivell de risc, així com la possibilitat de disminuir-lo.
Prevenció i control
La reducció i control d’acrilamida en els aliments s’ha dut a terme de forma voluntària per la indústria alimentària. Les autoritats també proporcionen informació als consumidors sobre com reduir la formació d’acrilamida en menjars casolans. La Comissió del Codex Alimentarius ha adoptat recentment el Codi de les Pràctiques per Reduir la Acrilamida en Aliments.
Tot i que cada vegada es publiquen més mètodes per al control, encara no hi ha un sol mètode que pugui reduir els nivells d’acrilamida de forma eficient en tots els aliments. Algunes mesures que s’han pres a nivell de la indústria alimentària han estat controlar els nivells de sucre en patates, tractament amb l’enzim asparraginasa, addició de sals i àcids, control de la temperatura durant la cocció, i control de la humitat i enfosquiment en el producte final.
L’acrilamida es troba principalment a la part més torrada dels aliments, com en les patates fregides o la vora de les galetes. A nivell particular es pot reduir el consum d’aquesta substància restringint la quantitat d’aliments processats o blanquejant les patates abans de fregir-les.
«Acrilamida.» Wikipedia, La enciclopedia libre.
El tofu
El tofu és un menjar oriental, preparat amb llavors de soja, aigua i solidificant o coagulant. És un component comú en la cuina oriental.
Es prepara mitjançant la coagulació de l’anomenada “llet de soja” i el seu premsat posterior per separar la part líquida de la sòlida, de manera similar a com es prepara el formatge a partir de la llet. Té una textura ferma semblant a la del formatge, color blanc crema i sol presentar-se en forma de cubs.
El tofu es va originar a la Xina. La llegenda xinesa atribueix la seva invenció al príncep Liu An (179 a. C. – 122 a .C.) i la seva tècnica de producció va ser introduït a Corea i Japó durant el període Nara. També es va difondre a altres parts de l’Est Asiàtic. És molt probable que la seva difusió coincidís amb l’expansió del budisme, ja que és una important font de proteïnes en la dieta vegetariana del budisme asiàtic. Li Shizhen, de la dinastia Ming, descriu un mètode de fer tofu al Compendi de Matèria Mèdica.
El tofu és baix en calories, amb quantitats relativament grans de proteïna i molt poc greix. És ric en ferro i depenent del coagulant utilitzat durant la seva manufactura, pot també tenir alts continguts de calci i / o magnesi.
El tofu és molt emprat en la cuina japonesa, que li ha donat fama a Occident, però el seu ús està també molt estès a la Xina i a la cuina asiàtica en general.
Si es cuina amb alguna espècia el tofu pren el gust de la mateixa, el que fa d’ell un bon ingredient per a guisats i sopes especials. Cap producte animal intervé en la seva elaboració, sent per això àmpliament usat com a substitut parcial de la carn per als vegetarians.
A més de donar amb una bona marca de confiança, hem de tenir clar quin tofu busquem, perquè segons la varietat ens donarà diferents resultats a la cuina. A grans trets, podem trobar tofu ferm -firm- i tofu sedós -silken-, depenent de la consistència i la textura que tingui.
Varietats de tofu
La terminologia pot ser una mica confusa depenent de les marques, de si és un producte importat o si es prepara seguint el mètode xinès o japonès. Alguns noms que podem trobar a les botigues són:
– Regular tofu. És el més “estàndard”, un tofu ferm de consistència mitjana que serveix per a moltes coses.
– Tofu ferma o Firm tofu. També anomenat chine firm tofu, en aquest cas la seva textura és semblant al ricotta, ferm però alguna cosa granulat si s’esmicola o s’aixafa.
– Tofu extra ferma o extra-firm tofu. El de consistència més sòlida, més fàcil de tallar i de mantenir la seva forma.
– Tofu sedós ferm japonès o silken firm tofu. Més suau, de textura encara ferma però molt més cremosa i sedosa. És el típic de la sopa de miso.
– Tofu sedós tou o suau japonès o silken soft tofu. La varietat més tendra, lleugera i cremosa. És molt tou, de vegades gairebé líquid, es pot triturar per convertir-lo en cremes i és perfecte per fer salses i postres.
El Momendofu és el terme japonès específic per al tofu “de cotó”, més ferma i el Kinugoshidofu és l’específic per al tofu “seda”, el més tou i cremós.
«Tofu.» Wikipedia, La enciclopedia libre.
La CHIA. Molt més de tot
La chia (Salvia hispanica) és una planta herbàcia de la família de les lamiàcies; és nativa del centre i sud de Mèxic, Guatemala i Nicaragua i, juntament amb el lli, és una de les espècies vegetals amb la major concentració d’àcid gras alfa-linolènic omega 3 conegudes fins al 2006.
Abans de la conquesta d’Amèrica, la chia era un aliment bàsic per a les civilitzacions de Mèxic; el seu cultiu era probablement el tercer en importància econòmica, superat només pel blat de moro i el fesol. Inicialment aquesta llavor era recol•lectada de plantes silvestres (no conreada), fins que els tlaxcaltecas i otomies, portats a la regió pels espanyols conqueridors, la van domesticar, iniciant-se amb això el cultiu d’aquesta important llavor. Les contribucions eren de fins a 1500 tones anuals; s’emprava com a aliment, com a ofrena als déus, i com oleaginosa per produir un oli com a base per a pintures corporals i decoratives.
Desplaçada pels cereals aportats pels espanyols, el cultiu de chía va desaparèixer durant les colònies; sobreviure només en àrees muntanyoses aïllades de Mèxic -on es conrea comercialment des de fa segles i fins a la data- i Guatemala. El major centre productor de Mèxic està a Jalisco, d’on s’exporten quantitats creixents al Japó, Estats Units i Europa.
ELS CARBOHIDRATS DE LA CHIA
La llavor de chia conté al voltant de 40% de carbohidrats; d’aquests, 30% és fibra insoluble, 3% és fibra soluble i la resta són midons essencials. En un medi aquós, la llavor queda embolicada en un copiós polisacàrid mucilaginós. Quan una cullerada de chia és barrejada amb aigua i posada a reposar durant alguns minuts, es formarà un gel sòlid; tal reacció es deu a la fibra soluble de la llavor. Alguns investigadors suposen que tal fenomen succeeix també a l’estómac quan s’ingereixen aliments que contenen aquest tipus de gomes.
El gel format a l’estómac es converteix en una barrera física per a la digestió enzimàtica ràpida d’alguns carbohidrats, impedint la seva transformació en sucres senzills i modulant el metabolisme d’aquests compostos en benefici, per exemple, dels diabètics.
La chia té un efecte favorable durant el transport del bol fecal, prevenint així l’obesitat i diverses malalties del tracte digestiu.
PROPIETATS
La llavor de chía conté molts nutrients com: proteïnes, calci, bor (mineral que ajuda a fixar el calci dels ossos), potassi, ferro, àcids grassos com omega 3, antioxidants i també oligoelements com ara el magnesi, manganès, coure, zinc i vitamines com la niacina entre d’altres.
En comparació amb altres aliments té de proteïna dues vegades més que qualsevol llavor, cinc vegades més calci que la llet sencera, dues vegades la quantitat de potassi en els plàtans, tres vegades més antioxidants que els nabius, tres vegades més ferro que els espinacs i set vegades més omega 3 que el salmó.
ÚS
No la necessitem mòlta per ser consumida, podent-se afegir a batuts, escampar sobre amanides, sopes, cereals, civada, o iogurt, i barrejar-los en pràcticament qualsevol recepta.
La composició nutricional de la llavor de chía és: Un 20% de proteïna, un 40% de fibra alimentària (5% fibra soluble de molt alt pes molecular) i un 34% d’oli; sobre el 64% del oli són àcids grassos omega 3. No conté gluten, per la qual cosa és apta per a celíacs. No es coneixen components tòxics en ella. Tot i així, per a les seves propietats, s’hauria de consultar el seu consum al metge en cassos de diabetis, hipertensió, si es prenen anticoagulants, si hi han processos de diverticulosi o diarrèics.
La redacció SQ21
L’all. Un aliment increible
L’all és probablement un dels aliments més increïbles i meravellosos que hi ha, sobretot pels diferents beneficis preventius, curatius i medicinals que aporta quan és consumit de forma regular, i s’inclou dins d’una dieta variada i equilibrada. Com de bon segur sabràs, es tracta d’un bulb de pell blanca que es troba formada per un cap dividit al seu torn en diferents parts coneguts popularment amb el nom de dents d’all.
És un aliment molt poderós pel que fa a beneficis i propietats, i la seva gran versatilitat el porten a ser inclòs en una grandíssima diversitat de plats i receptes, encara que el seu ús més comú en la cuina és com sofregit. També podem esmentar el suc d’all, el qual consumit en dejú es converteix en una opció natural excel•lent per reduir els nivells alts tant de colesterol, com de triglicèrids en disminuir l’agregació plaquetària i augmentar l’activitat fibrinolítica.
No obstant això, no és el mateix menjar els alls crus i sencers que triturar-los. I és que, sabies que al triturar-los s’alliberen determinades substàncies que són en definitiva les responsables dels seus grans beneficis curatius i preventius?
Hem de tenir present que no és el mateix utilitzar les dents d’all a la cuina i el seu ús per a l’elaboració d’una grandíssima diversitat de plats i receptes, que el seu ús des d’un punt de vista de la medicina més natural, o com a forma de gaudir de les seves qualitats nutricionals (quan és aportat regularment en la nostra alimentació diària).
No obstant això, el fet de cuinar l’all no vol dir que es perdin les seves qualitats ja que es formen dos compostos amb qualitats anticoagulants i molt beneficioses per al colesterol: el ajoeno i l’adenosina.
Quan l’all és triturat s’allibera al•licina, un compost ensofrat que és el resultat de la conversió de la aliina. Es tracta d’un dels principis actius més importants d’aquest aliment, que en definitiva és el principal responsable dels seus diferents efectes i beneficis medicinals.
Tanmateix, per gaudir d’aquestes qualitats s’aconsella consumir-se ràpidament un cop haguem triturat les dents d’all.
Descobreix els beneficis de menjar alls crus
• Millora la circulació sanguínia: la al•licina, igual que altres compostos presents en els alls, exerceix un efecte anticoagulant molt beneficiós per a la nostra circulació sanguínia, prevenint la formació de coàguls i al seu torn millorant la circulació. i reduïnt la pressió arterial.
• Rebaixa els nivells alts de colesterol: Menjar alls triturats i crus t’ajudarà a reduir els seus nivells alts. A més, és un remei tradicional interessant quan també tens alts els triglicèrids.
• Excel•lent antiinflamatori: l’all consumit regularment ajuda a reduir la inflamació de les articulacions i de la pròstata.
• Reforça el sistema immunitari: l’all triturat és un aliment ideal per a reforçar el sistema immunològic, ajudant de forma molt positiva a l’hora d’augmentar les defenses naturalment.
• Calma la tos: l’all triturat ajuda a alleujar la tos, sobretot quan es tracta de tos d’origen bacterià causa del seu efecte expectorant.
• Reforçar el sistema immune i te qualitats antimicrobianes i antibacterianes, També actua com a potent vigoritzant sexual.
Com triturar els alls per aprofitar tots els seus beneficis
Només has d’utilitzar 2 o 3 grans d’all. En primer lloc pela’ls retirant la pell blanca que els recobreix. Tritura’ls bé en un morter fins que observis que s’han desprès una mica de líquid. i consumir-los ràpidament.
S’aconsella prendre’l en dejú, o bé durant el dinar abans del menjar. Ara, el mal alè degut a la alta concentració a la boca de sulfur d’hidrògen està assegurat. Hi ha remeis com poden ser: la llet i el iogurt, poma, pastanaga i pera, el julivert, el tè verd i l’aigua, tots ells, després de ingerir l’all cru.
La redacció SQ21
La Quinoa. The super food
La QUINOA, Chenopodium Quinoa, és un pseudocereal pertanyent a la subfamília Chenopodioideae de les amarantáceas. Es conrea, principalment, a la serralada dels Andes. Els principals països productors són Bolívia i Perú. Aquest producte està de moda per les raons que a continuació us expliquem.
La quinoa són grans secs que es poden consumir per a diversos usos gastronòmics i des de fa uns 5000 anys. Igual que la patata, va ser un dels principals aliments dels pobles australs, andins preincàics i incàics. És una planta alimentària de desenvolupament anual, dicotiledònia que normalment aconsegueix una altura d’1 a 3 m. El fruit és sec i mesura aproximadament 2 mm de diàmetre, envoltat pel calze, que és del mateix color que la planta.
Està considerat un gra sagrat pels pobles originaris dels Andes, a causa de les seves exclusives característiques nutricionals.
La quinoa en l’alimentació
La quinoa s’utilitza de moltes maneres i és una gran font de minerals i proteïnes. Posseeix els vuit aminoàcids essencials per a l’ésser humà, el que la converteix en un aliment molt complet i de fàcil digestió. Tradicionalment, els grans de quinoa es torren i amb ells es produeix farina. També poden ser cuits, afegits a les sopes, usats com cereals o pastes i fins i tot es fermenten per obtenir cervesa o chicha, beguda tradicional dels Andes. Quan es couen adopten un gust similar a la nou.
La quinoa mòlta es pot utilitzar per a l’elaboració de diferents tipus de pans, tant tradicionals com industrials, ja que permet millorar característiques de la massa, fent-la més resistent, la qual cosa afavoreix una bona absorció d’aigua. Des de l’any 2007 s’està desenvolupant el seu cultiu i consum al nord d’Argentina i el nord de Xile, i el 20 de febrer de 2013 la ONU va declarar l’Any Internacional de la Quinoa.
La quinoa medicinal
La quinoa és considerada ancestralment també com una planta medicinal per la major part dels pobles tradicionals andins. Entre els seus usos més freqüents es poden esmentar el tractament de tipus d’abscessos, hemorràgies, luxacions i cosmètica. La quinoa també conté altes quantitats de magnesi, que ajuda a relaxar els vasos sanguinis, i que és utilitzada per tractar l’ansietat, diabetis, osteoporosi i migranya, entre d’altres malalties.
Com gra mare, la quinoa forma part de diverses cerimònies i rituals andins, que van ser prohibits pels europeus durant la conquesta espanyola. Aquest va ser un motiu pel qual el cultiu de quinoa va ser prohibit, en considerar-los associats a rituals pagans.
La quinoa i la nutrició
La quinoa posseeix un excepcional equilibri de proteïnes, greixos i carbohidrats (fonamentalment midó). Entre els aminoàcids presents en les seves proteïnes destaquen la lisina (important per al desenvolupament del cervell) i l’arginina i histidina, bàsics per al desenvolupament humà durant la infància. Igualment és rica en metionina i cistina, en minerals com ferro, calci i fòsfor i vitamines, mentre que és pobre en greixos, complementant d’aquesta manera a altres cereals i / o llegums. La mitjana de proteïnes en el gra és de 16%, però pot contenir fins a 23%, cosa que és més del doble que qualsevol cereal. El nivell de proteïnes contingudes és proper al percentatge que dicta la FAO per a la nutrició humana. Per aquesta raó, la NASA considera el cultiu de la quinoa com un possible candidat per a sistemes ecològics tancats i per a viatges espacials de llarga durada.El greix que conté és del 4 a 9%, dels quals la meitat conté àcid linoleic, essencial per a la dieta humana.
El contingut nutricional del full de quinoa es compara l’espinac. Els nutrients concentrats de les fulles tenen un baixissim índex de nitrats i oxalats, els quals són considerats elements perjudicials en la nutrició.
Pot consumir-se per a celíacs al no contenir gluten.
«Chenopodium quinoa.» Wikipedia, La enciclopedia libre.
WAGYU o el mite de la carn de Kobe
Es diu bou de Kobe o vedella de Kobe a certs talls de carn de vedella d’exemplars de raça negra Tajima-Ushi de boví Wagyu, criats d’acord a una estricta tradició a la prefectura d’Hyôgo (Japó).
Aquesta carn sol considerar-se una delicia sent famosa pel seu sabor, tendresa i textura marmòria. El bou de Kobe pot preparar-se en filets, sukiyaki, shabu-shabu, teppanyaki i d’altres.
El boví Wagyu que produeix aquesta molt apreciada carn va esser introduït al Japó al segle II com a animal de càrrega usat en el cultiu d’arròs. A mesura que el consum de vedella es va anar fent més prominent en la societat, els ramaders van començar a llogar treballadors per fer massatges als lloms dels animals per millorar la qualitat de la carn.
La topografia de les illes japoneses proporciona petites regions de cria aillades, resultant en ramats que van desenvolupar i van mantenir qualitats en la carns que diferien significativament d’altres races de boví. L’aïllament dels ramats i les peculiars tècniques d’alimentació que van resultar de la limitada disponibilitat de terres, han portat a trets distintius que fan a la carn superior en el seu marmoleig i en el contingut de greixos insaturats, davant dels saturats.
EL MITE
D’acord amb la creença popular, als animals son alimentats amb una cervesa diària, massatjats amb sake, raspallats i alimentats amb farratge de cereal. La Conferència de Promoció de la Distribució del Bou de Kobe, planeja publicar un fulletó en idiomes extrangers amb detalls sobre el bou de Kobe, causa d’ambigüitats sobre el que realment es considera com a tal, i el fet que molts turistes que visiten el Japó sol.liciten informació d’aquest producte.
BOU ESTIL “KOBE”
El massiu increment de la popularitat del bou de Kobe en països extrangers ha portat a la creació del bou “estil Kobe”, procedent de raça Wagyu creuada amb raça Angus i criat localment per a satisfer la demanda d’aquesta delicatessen.
Els japonesos asseguren que la carn de Kobe no surt del Japó, i per tant, és quasibé impossible comprar aquesta excel.lent carn, considerada la millor carn del mon, a cap altre país.
Podeu comprar carn de raça Wagyu a qualsevol lloc del mon, però és pràcticament impossible que sigui bou de Kobe.
La redacció SQ21
L'api
L’api (Apium graveolens var. Dulcis) és una planta conreada per les seves penques i fulles. L’api és la planta tipus que dóna nom a la família de les apiàcies també coneguda com de les umbel·líferes.
És una planta procedent del Mediterrani i un dels ingredients tradicionals de la cuina mediterrània. També existeix en altres centres secundaris com el Caucas i la zona de l’Himàlaia.
Es coneixia ja a l’antic Egipte; això no obstant, el seu ús com a hortalissa es va desenvolupar a l’edat Mitjana. Actualment es consumeix tant a Europa com a Amèrica.
Època de floració: maig, juny, juliol, agost, setembre. No tolera altes temperatures. Hi ha varietats que necessiten ser blanquejades, i altres que es blanquegen soles. Es fa un planter i s’ha de conrear en èpoques en les quals no s’espigui per haver passat fred a l’hivern. Una de les varietats més apreciades és la d’Elna (ciutat del Rosselló).
La distribució en el nostre territori és a les contrades mediterrànies, corresponents a les diverses províncies de la regió mediterrània i estatge montà o muntanya mitjana humida o subhumida, submediterrani.
L’estatge montà de la província submediterrània ocupa una gran extensió del vessant sud dels Pirineus, i en la part oriental es troba un clima més marítim i plujós. Països on el trobem situat: països catalans, valencians i balears.
Com a nutrient
Com que l’api és difícil de digerir i en la digestió es cremen més calories de les que se n’extreuen, es diu que conté “calories negatives”. És recomanable en dietes pel seu baix contingut en calories i l’aportació de fibra. Per altra banda, l’api és important perquè conté una feromona anomenada androstenona.
«Per als homes, menjar la tija de l’api augmenta l’androstenona i l’androstenol que són molècules d’olor que actuen com feromones augmentant l’atractiu de l’home cap a les dones.»
LES PROPIETATS
És una de les plantes prototipus dels règims d’aprimar, ja que no passa de 14 calories els 100 grams. Pel que fa a la indústria farmacèutica, de les llavors d’api s’obtenen olis volàtils utilitzats per a l’elaboració de perfums.
L’api és una planta medicinal de la qual s’utilitzen moltes parts. Tota la planta té un efecte estimulant i s’ha utilitzat per al tractament d’estats de debilitat, estrès nerviós, ansietat, pèrdua de gana.
El suc d’api s’ha recomanat per al tractament d’inflamacions del tracte urinari i reumàtiques, com pot ser artritis, cistitis i uretritis. Té propietats diürètiques degut a la seva riquesa en olis essencials, concretament limonè, asparagina i seleniè. De les llavors s’extreu un extracte útil per al tractament de la gota i l’artritis reumàtica.
L’arrel és un potent diürètic que s’utilitza per al tractament de la litiasi, la hipertensió arterial i fins i tot té un petit efecte digestiu i estimulant hepàtic.
No es recomana consumir api en gran quantitats en persones amb insuficiència renal ni tampoc durant l’embaràs, ja que un dels components d’aquesta planta és l’apiïna, un estimulant uterí.
«Api.» Viquipèdia, l’Enciclopèdia Lliure.
L’obesitat infantil. Qüestió d’hàbits
L’obesitat infantil és un problema de salut caracteritzat per l’excés de greix corporal dels nens. Aquest nivell d’adipositat suposa tot un condicionant per a la seva salut general i el seu benestar, predisposant-lo a patir altres patologies secundàries i associades. Segons les dades publicades per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la prevalença d’aquesta malaltia a nivell internacional és cada vegada més gran. El 2010 hi havia uns 42 milions de menors amb sobrepès, registrant-se la major part dels casos en països en vies de desenvolupament.
Igual que en els adults, l’obesitat infantil requereix per al seu diagnòstic diverses proves complementàries. Un dels barems més emprats és el conegut com a índex de massa corporal o IMC. També conegut com a índex de Quetelet, aquest pren com a referència el pes i l’estatura de la persona, valorant la seva proporcionalitat en funció de la fórmula matemàtica: massa dividida per l’estatura al quadrat. No obstant això, la ponderació de la xifra resultant varia en el cas infantil. Al contrari que en els adults, l’índex de massa corporal ha de traslladar-se a una taula de percentils, tenint en compte dos criteris essencials: l’edat i el sexe del menor en qüestió. En funció de la mateixa, s’estableix que els nens amb un índex de massa corporal situat entre el 85 i el 95 en aquesta escala pateixen sobrepès i obesitat.
Causes de l’obesitat infantil i juvenil
L’obesitat és una malaltia caracteritzada per un cúmul de greix neutra en el teixit adipós superior al 20% del pes corporal d’una persona en dependència de l’edat, la talla i el sexe a causa d’un balanç energètic positiu mantingut durant un temps prolongat.
La causa fonamental del sobrepès i l’obesitat infantils és el desequilibri entre la ingesta calòrica i la despesa calòrica. L’augment mundial del sobrepès i l’obesitat infantils és atribuïble a diversos factors, com ara:
– El canvi dietètic mundial cap a un augment de la ingesta d’aliments hipercalòrics amb abundants greixos i sucres, però amb escasses vitamines, minerals i altres micronutrients saludables.
– La tendència a la disminució de l’activitat física a causa de l’augment de la naturalesa sedentària de moltes activitats recreatives, el canvi dels modes de transport i la creixent urbanització.
Causes socials de l’epidèmia d’obesitat infantil
L’OMS reconeix que la prevalença creixent de l’obesitat infantil es deu a canvis socials. L’obesitat infantil s’associa fonamentalment a la dieta malsana i a l’escassa activitat física, però no està relacionada únicament amb el comportament de l’infant, sinó també, cada vegada més amb el desenvolupament social i econòmic i les polítiques en matèria d’agricultura, transports, planificació urbana, medi ambient, educació i processament, distribució i comercialització dels aliments.
El problema és social i per tant requereix un enfocament poblacional, multisectorial, multidisciplinar i adaptat a les circumstàncies culturals.
Al contrari de la majoria dels adults, els nens i adolescents no poden triar l’entorn en què viuen ni els aliments que consumeixen. Així mateix, tenen una capacitat limitada per a comprendre les conseqüències a llarg termini del seu comportament. Per tant necessiten una atenció especial en la lluita contra l’epidèmia d’obesitat.
Augment del sobrepès i l’obesitat infantil
L’obesitat infantil és un dels problemes de salut pública més greus del segle XXI. El problema és mundial i està afectant progressivament a molts països de baixos i mitjans ingressos, sobretot en el medi urbà. La prevalença ha augmentat a un ritme alarmant. Es diu que el 2015 hi ha 50 milions de nens amb sobrepès a tot el món, dels quals prop de 42 milions viuen en països en desenvolupament.
Els nens obesos i amb sobrepès tendeixen a seguir sent obesos en l’edat adulta i tenen moltes més probabilitats de patir a edats més primerenques malalties no transmissibles com la diabetis i les malalties cardiovasculars. El sobrepès, l’obesitat i les malalties connexes són en gran mesura prevenibles. Per tant cal donar una gran prioritat a la prevenció de l’obesitat infantil.
Conseqüències
Els primers canvis en ocórrer en els nens obesos són generalment emocionals o psicològics. De tota manera, l’obesitat infantil també pot conduir a símptomes més greus i que poden amenaçar la vida, tal com diabetis, pressió alta, malalties gastrovasculares, problemes de son, càncer i altres afliccions. Alguns d’aquests també inclouen malalties del fetge, anorèxia, infeccions a la pell, asma i altres problemes respiratoris. Estudis han mostrat que els nens amb sobrepès generalment creixen i es converteixen en adults amb sobrepès. L’obesitat durant l’adolescència ha estat relacionada amb elevats índexs de mortalitat durant la vida adulta. Els nens obesos generalment pateixen burles dels seus companys. Els estereotips abunden i poden dur a baixa autoestima i depressió.
La incidència de diabetis del tipus 2 és molt més gran entre nens amb sobrepès que a la resta de la població infantil obesa, i per qüestions genètiques (molts tenen una predisposició a patir diabetis i trastorns relacionats amb el desenvolupament de la diabetis, com la resistència a la insulina). Un nen té síndrome metabòlica quan ha desenvolupat tres o més dels següents problemes:
Obesitat abdominal: El greix que s’acumula a l’abdomen crea més problemes de salut que la que s’acumula en altres parts del cos.
Baix colesterol HDL (colesterol d’alta densitat): El HDL és el colesterol que es considera “bo” perquè ajuda a eliminar el colesterol LDL (colesterol de baixa densitat) o “dolent”.
Triglicèrids elevats: Els triglicèrids són un tipus de greix que circula per la
sang. Quan una persona està obesa, els nivells de triglicèrids s’eleven.
Alta pressió sanguínia o hipertensió: És la pressió que la sang exerceix a les parets de les venes i artèries quan bombeja el cor. Com més pressió hi ha, més ha de treballar el cor per mobilitzar tota la sang.
Intolerància a la glucosa: Això vol dir que els nivells de sucre en la sang s’eleven després dels àpats, encara que no tant com en la diabetis. L’increment dels nivells de glucosa a la sang fa que el teu cos produeixi més insulina, la qual cosa pot acabar provocant diabetes.
Al voltant del bon ús de les tecnologies digitals.
-”Nen/nena, deixa el telèfon mentre dinem.“-
-”Quan estiguis a classe apaga el mòbil.”-
-”Es què tot el dia està mirant el telèfon!”-
-”Ahir a la nit a les 2h encara estava conectat”-
-”Mentre li parlo, està mirant el mòbil”-
Aquestes frases entre d’altres, són les que comentem tot sovint als nostres fills i filles. Com totes les coses res es dolent si s’utilitza amb mesura. Darrerament l’ús dels Whatsapp o fenòmens com Pokemon Go fan que nois i noies ocupin tot el seu temps amb aquests aplicatius. Hi han professionals que observen que poden ser el preludi d’alteracions del comportament social i familiar.
No ens alarmem, però tampoc tanquem els ulls davant de possibles conductes motivades per un mal ús de les Noves Tecnologies.
Ens ho explica la llicenciada en Psicología, Mercé Corbella, diplomada en Treball Social i col.laboradora en diferents mitjans de comunicació.
Els joves formen part del grup denominat “Nadius digitals” perquè en el seu desenvolupament sempre han estat presents les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC).
L’ús de les tecnologies i les xarxes socials agraden a quasi tothom no només als joves, però a vegades per desconeixement, els pares tenim por de que els nostres fills/es no utilitzin adequadament totes les potencialitats que tenen.
ALGUNES RECOMANACIONS PELS PARES
– Intentar estar al dia de l’evolució tecnològica per facilitar l’aprenentatge amb els fills/es.
– Argumentar i pactar el temps de connexió (no hi ha cap recepta). S’hauria de compartir amb el de no connexió.
– Ser coherents amb la utilització raonable que fem de la tecnologia i en les conductes que els hi exigim. Com a pares som un exemple i model d’ús responsable, sobretot fins abans de l’adolescència.
– Reforçar i fomentar una autoestima positiva i realista pensant que a l’adolescència hi han més factors que influeixen en aquesta com: l’aspecte físic del cos, els resultats dels estudis, les relacions amb els amics, etc.
– Potenciar l’empatia i les habilitats de comunicació dels fills adolescents, ja que la persona empática té en compte les conseqüències de la seva conducta en els demés. Si pels adults es important comunicar-nos i relacionar-nos amb altres persones, aquesta necessitat augmenta a l’adolescència.
– Es important que els joves disposin en el temps lliure de propostes d’activitats fora de les virtuals, com practicar esport, lectura, música, fomentar activitats de grup, etc.
– Les senyals d’alerta d’ús problemàtic i possible addicció a les xarxes socials e Internet son sobretot, les que interfereixin en la vida quotidiana com: connectar-se a Internet al aixecar-se del llit, dedicar poc temps a estudiar, anar a dormir tard i relacionar-se poc amb la família i amics.
ELS PRINCIPALS RISCOS ASSOCIATS A LA UTILITZACIÓ DE LES XARXES SON:
– La pèrdua de privacitat es una de les principals amenaces quan accedim a Internet.
– La suplantació d’identitat mitjançant un perfil fals es molt utilitzada pels joves. Pot implicar amenaces, xantatges, ciberbulling, etc.
– Sexting, paraula anglesa que resulta de la unió dels termes “sex” i “texting”, referida a la creació i enviament voluntari de fotos i imatges sexuals. Es una practica molt utilitzada actualment pels joves de tot el mon. Ells no li donen massa importància perquè la consideren una prova de confiança enviar-la a la parella o amics íntims. També hi ha l’app del móbil Snapchat per enviar fotos i vídeos curts, afegint un breu text que s’autodestrueix en un temps programat per la persona que l’envia, encara que en la practica pot capturar-se.
Dels 100 milions d’usuaris que l’utilitzen el 50% son adolescents.
– El ciberbulling utilitza els mitjans digitals (telefonia mòbil principalment e Internet), a diferència del bulling escolar que es personal “cara a cara”.
– Grooming. Potser el preludi d’un abús sexual ja que la persona adulta crea un perfil falç i es fa passar per un menor en una xarxa social i així mitjançant enganys pot obtenir beneficis sexuals d’un altre menor.
Com a reflexió final hem de comentar que per fer un ús saludable de les TIC, es molt important que des de petits s’adquireixin valors positius com la responsabilitat, educació, una bona socialització vers els altres, evitant temes sexistes, xenòfobs, discriminatoris, perquè incideixin després quan siguin adolescents, grup que més utilitza les xarxes socials i per tant estan més exposats a determinades situacions de risc.
Mercè Corbella, psicóloga familiar i d’orientació professional.
La Fibromiàlgia
La fibromiàlgia és una malaltia reumàtica que afecta el sistema musculoesquelètic. Es caracteritza essencialment per dolor muscular general, rigidesa i dolor a la palpació de determinats punts en masses musculars o zones d’inserció òssia dels tendons.
La fibromiàlgia també provoca sensació de tumefacció de les extremitats i parestèsies, a més d’astènia i insomni, com a símptomes principals. Es tracta d’una malaltia crònica d’origen desconegut, que afecta sobretot dones de mitjana edat. La fibromiàlgia no presenta lesions aparents que puguin ser responsables de la simptomatologia i els resultats de les anàlisis clíniques i de les proves radiològiques són normals.
Encara hi ha molts dubtes al voltant de la naturalesa de la malaltia i actualment no hi ha cura, encara que existeixen formes de millorar la vida dels afectats.
Fins i tot en l’actualitat, pel seu desconeixement i dificultat de tractament, alguns professionals de la medicina s’han mostrat escèptics o han rebutjat l’existència de la malaltia malgrat que aquesta va ser reconeguda com a tal el 1982 per l’OMS.
Afecta majoritàriament a dones en una proporció de 3-5:/100 i algunes estadístiques assenyalen que podria afectar el 5% de la població, i en edats compreses entre els 25 i els 45 anys, amb nivell d’estudis bàsic i renda familiar mitja-baixa. Afecta gairebé totes les àrees de la salut: metges de família, reumatòlegs, fisioterapeutes, traumatòlegs, homeòpates, osteòpates, psiquiatres i psicòlegs.
Això comporta diferents camps d’estudi, amb les seves particularitats i diferències doncs la fibromiàlgia comporta una disminució significativa en la freqüència i tipus d’activitats quotidianes, llargs períodes de repòs, limitacions físiques, absentisme laboral i impacte econòmic, problemes d’insomni i cansament, problemes familiars, reducció en la quantitat de contactes socials, ús excessiu de fàrmacs i de serveis mèdics, canvis emocionals com l’ansietat, depressió o irritabilitat, i canvis cognitius com problemes en la concentració i en el processament i recuperació de la informació.
Simptomes
Els símptomes definitoris de la fibromiàlgia són dolor crònic generalitzat, fatiga, trastorns del son, i dolor augmentat en resposta a la pressió tàctil (alodínia). Altres símptomes poden incloure formigueig a la pell (parestèsia), espasmes musculars perllongats, debilitat en les extremitats, dolor en els nervis, contraccions musculars, palpitacions i trastorns funcionals de l’intestí.
Molts pacients experimenten una disfunció cognitiva, que es pot caracteritzar per una alteració en la concentració, problemes en la memòria a curt i llarg termini, la incapacitat de realitzar diverses tasques, sobrecàrrega cognitiva, i la disminució de la capacitat d’atenció. La fibromiàlgia s’associa sovint amb l’ansietat i els símptomes depressius.
Diagnòstic
El diagnòstic sovint es fa per exclusió d’altres malalties que presenten símptomes semblants, com ara la fatiga crònica. És habitual la prova dels punts dolorosos per a determinar el llindar de dolor que presenta el pacient quan s’aplica una pressió sobre un nombre determinat de parts del cos. Ara per ara, no hi ha cap prova analítica que permeti determinar inequívocament la presència de la malaltia.
Malgrat que se’n desconeixen les causes, s’ha vist que els traumatismes i càrregues físiques o emocionals severes o sostingudes, malalties inflamatòries cròniques i alguns processos infecciosos vírics poden desencadenar l’aparició de la malaltia.
Actualment es creu que pot ser la causa d’una serie de trastorns en el sistema nervios.
Causes i desencadenants
La causa de la fibromiàlgia és desconeguda. No obstant això, diverses hipòtesis s’han desenvolupat incloent “sensibilització central”.
Aquesta teoria proposa que els pacients amb fibromiàlgia tenen un llindar més baix per al dolor a causa de la major reactivitat de les cèl·lules nervioses sensibles al dolor en la medul·la espinal o en el cervell.
El dolor neuropàtic i el trastorn depressiu major sovint coincideixen amb fibromiàlgia. En aquests individus vulnerables, l’estrès psicològic o la malaltia poden causar alteracions en les vies inflamatòries i de l’estrès que regulen l’estat d’ànim i el dolor. Eventualment, una sensibilització i l’efecte d’excitació que es produeix en certes neurones condueix a la creació de la fibromiàlgia i, de vegades a un trastorn en l’estat d’ànim. L’evidència suggereix que el dolor de la fibromiàlgia és el resultat principalment d’una alteració en el funcionament de les vies de processament del dolor.
Algunes de les alteracions neuroquímiques que ocorren en la fibromiàlgia també regulen l’estat d’ànim, la son i l’energia, cosa que explica per què els problemes d’estat d’ànim, la son i la fatiga es presenten generalment amb la fibromiàlgia.
Tractament
Com en altres trastorns, no hi ha una cura universal per a la fibromiàlgia. Tot i així el tractament al costat d’especialistes mèdics ajuda a millorar la qualitat de vida del pacient notablement.
A més del tractament al costat d’especialistes cal dir que sovint els afectats per la malaltia han anat d’un metge a un altre sense saber què els passava exactament. Així, una educació sanitària correcta sobre la seva malaltia, la informació i la comunicació amb altres persones afectades poden ser beneficioses per al pacient.
En funció dels símptomes:
– Programa d’exercici regular
– Medicaments per al dolor
– Medicaments per dormir
– Antidepressius
– Tractament psicològic
Fàrmacs contra la fibromiàlgia:
El pacient pot seguir un tractament amb analgèsics o antiinflamatoris clàssics o bé incorporar medicaments moduladors del dolor: antidepressius i anticonvulsionants principalment. L’objectiu és millorar el son, la fatiga, la depressió, els espasmes musculars i el dolor. En els casos més greus, poden combinar-se diversos d’aquests fàrmacs, sota prescripció mèdica.
Esport:
Els experts recomanen realitzar exercici físic aeròbic de forma progressiva, gradual i constant. Enrique Hornilla, reumatòleg de Clínica Universitat de Navarra, destaca l’eficàcia dels exercicis a la piscina i la hidroteràpia.
Teràpies psicològiques:
Aquest aspecte del tractament és fonamental per ensenyar al pacient a afrontar de forma correcta la fibromiàlgia. En concret, “les tècniques de meditació i fins i tot la hipnosi han demostrat que disminueixen el dolor”, afirma Hornilla. Tant l’esport, com les teràpies psicològiques solen millorar alguns símptomes, principalment el dolor, la depressió, l’autonomia i la qualitat de vida del pacient.
D’altra banda, en els últims mesos es parla de l’eficàcia de l’ozonoteràpia en el tractament. No obstant això, els experts assenyalen que no hi ha estudis científics que avalin la seva eficàcia.
Qualitat de vida
En l’actualitat hi ha un gran nombre de persones amb fibromiàlgia que realitzen una vida normal. No obstant això, si la malaltia triga a diagnosticar-se o no es realitza la intervenció adequada, la qualitat de vida del pacient va disminuint a poc a poc. La importància d’aquesta patologia radica que afecta tots els àmbits de la vida del pacient i aquest pot arribar a desenvolupar una discapacitat que fins i tot interfereixi en el seu àmbit laboral. Segons diversos estudis, entre el 15 i el 20 i fins al 50 per cent dels pacients han de deixar la seva feina.
Font: «Fibromyalgia: A Clinical Update». Journal of the American Osteopathic Association. Il.lustracions: Fernando Vicente