Articles | Bio Zona
L'HORT URBÀ
Tots sabem per definició el què és un hort urbà. Els veureu als jardins o terrenys de les cases i més excepcionalment a balcons i terrasses de pisos. Però des de la redacció pensem que no poden ser un substitutiu a l’hora d’alimentar a la família. Potser encasillar-ho en l’apartat de hobby o activitat de lleure seria més convenient.
LLETS VEGETALS. MOLT RECOMENABLES
Moltes són les teories científiques sobre els lactis de procedència animal, que trenquen amb les creences més arrelades al respecte de les seves propietats. Coneguem algunes d'elles però sobretot, analitzem les opcions de llets vegetals existents al mercat i què ens aporten per assegurar-nos si realment són una millor elecció.
LA CHIA. Dues vegades més que tot
La chia (Salvia hispanica) és una planta herbàcia de la família de les lamiàcies; és nativa del centre i sud de Mèxic, Guatemala i Nicaragua i, juntament amb el lli, és una de les espècies vegetals amb la major concentració d'àcid gras alfa-linolènic omega 3 conegudes fins al 2006.
TOFU
El tofu és un menjar oriental, preparat amb llavors de soja, aigua i solidificant o coagulant. És un component comú en la cuina oriental. Es prepara mitjançant la coagulació de l'anomenada "llet de soja" i el seu premsat posterior per separar la part líquida de la sòlida, de manera similar a com es prepara el formatge a partir de la llet. Té una textura ferma semblant a la del formatge, color blanc crema i sol presentar-se en forma de cubs.
Algues Marines: Beneficis, Propietats i Tipus d'Algues de Mar
Les algues marines ens aporten minerals, vitamines, estimulen el metabolisme i ens depuren per dins. Saps com utilitzar-les? En aquest article t'expliquem les seves propietats i beneficis, com preparar-les i cuinar-les i en quins plat pots afegir-les.
VEGANISME
El veganisme és la pràctica que rebutja la utilització i consum de tots els productes i serveis d'origen animal. A qui practica el veganisme se l'anomena vegà o vegana. El terme «veganisme» va ser encunyat el 1944 per Donald Watson, amb l'objectiu de distingir el vegetarianisme simple (no carn) del vegetarianisme estricte (cap producte d'origen animal, incloent llet, ous, mel i cap producte que els contingui.) Per raons ètiques. Més tard van aparèixer altres definicions.
L'HORT URBÀ
Tots sabem per definició el què és un hort urbà. Els veureu als jardins o terrenys de les cases i més excepcionalment a balcons i terrasses de pisos. Però des de la redacció pensem que no poden ser un substitutiu a l’hora d’alimentar a la família. Potser encasillar-ho en l’apartat de hobby o activitat de lleure seria més convenient. És evident que si tenim temps, molt espai i molts coneixements, podem fer del nostre hort, una font d’aliments constant, però l’estadística, que situa els horts urbans en un 0,3% de la població que els utilitza, ens diu que de moment, no és viable. Però si voleu saber com fer-ne un, els nostres amics d’EcoAgricultor.com, ens expliquen com son i com es fan.
Triar un lloc
Hi ha un factor fonamental a l’hora de triar la situació del nostre Hort urbà, la llum. Perquè les nostres plantes es desenvolupin òptimament i el fruit sigui l’adequat necessitem una quantitat de llum diària suficient per a la nostra planta.
Per l’horticultura l’ideal és la llum directa del sol, però en tot cas també podem jugar amb superfícies reflectants perquè la nostra llum arribi en el millor angle possible a l’hort. Les plantes tendeixen a girar les fulles cap a la llum, així que si fem que la llum del sol incideixi de forma lateral, totes les plantes es giraran cap a aquest costat, desequilibrant el nostre hort. L’ideal és que la llum incideixi des de dalt.
Hi ha una pregunta molt simple que fer-nos per saber si el lloc és bo o no: ¿En els dies més llargs de l’any disposo de més de cinc hores de llum directa del sol? En cas afirmatiu el lloc és bo.
Un altre factor important a tenir en compte és l’aigua, ja que a l’estiu hem de regar almenys un cop al dia el nostre hort, en llocs més secs fins i tot dos. Si no tenim una aixeta a prop pot portar-nos molta feina. En balcons no hi ha molt problema, ja que des del bany (omples la regadora) fins al balcó no sol haver-hi molta distància. En terrasses i en terrats l’ideal és disposar d’aixeta. Si no és així, aprofitar l’aigua de les pluges en dipòsits ens pot estalviar molts viatges.
De totes formes en els balcons l’aixeta no és necessaria, i en la majoria de les terrasses sol haver-ne. Si volem posar un sistema de reg automàtic a un Hort urbà Terrassa, l’ideal és connectar-lo a una aixeta o dipòsit proper. En un Hort urbà Balcó podríem posar un petit dipòsit penjat de la paret.
Finalment hem de preveure el tenir el nostre hort al resguard de caigudes d’aigua de la teulada, mascotes, vents forts, etc, a fi de garantir la integritat de les nostres plantes.
Instal·lant l’Hort urbà
En el cas d’un Hort urbà en un balcó, no solem tenir molt marge de maniobra per instal·lar. El més habitual és tenir el teu balcó orientat cap al carrer i allà posar el nostre Hort urbà
Al mercat trobaràs infinitat de sistemes de barana, verticals, esglaonats o taules per instal·lar la teva Hort Urbà i un cop vam omplir de substrat les lleixes, deixant un parell de centímetres de marge en les vores perquè en remoure el substrat no se’ns caigui per fora. Ja el tenim a punt per conrear.
Per un Hort urbà a la terrassa, l’ideal és muntar-ho en el propi lloc on anem a instal·lar-lo. Si ho muntem en una altra estada ens arrisquem a que després no ens entri per les portes.
Si tenim lloc per posar diversos Horts urbans, l’ideal és que els disposem de tal manera que puguem treballar sempre per la part llarga del mateix, el que ens serà més còmode. En terrasses petites podem col·locar-los en L imitant les taules d’oficina. Si anem a col·locar un sistema de reg automàtic, l’ideal és que les taules estiguin enganxades pel seu costat més curt p er que puguem estendre les mànegues de degoteig tot al llarg.
Triant la terra
La terra o substrat que utilitzarem per al nostre cultiu és un dels factors més decisius que afectaran els resultats del nostre hort. Hem d’assegurar-nos que la nostra terra té les següents propietats:
* Una porositat elevada que afavoreixi el creixement de les arrels de les plantes.
* Una alta ventilació que permeti eliminar l’excedent d’aigua i aportar aire a les arrels.
* Una correcta retenció d’aigua per part del substrat perquè no s’assequi massa ràpid.
* Un PH (factor d’acidesa) correcte per al cultiu d’hortalisses (entre 6 i 7).
* Un correcte emmagatzematge de nutrients que ens aporten a curt, mitjà i llarg termini (evitar fertilitzants químics).
* La màxima lleugeresa possible per no sobresaturar de pes nostre hort i la nostra terrassa, així com afavorir el que puguem moure en cas de necessitat.
* Un correcte aportació de nutrients de forma natural, completa i en equilibri.
El més habitual és que ens acostem per la nostra botiga de jardineria o horticultura habitual i comprem uns sacs de substrat per a horticultura.
Conceptes bàsics: llavor i planter
La gran pregunta de molta gent un cop té tot preparat per a cultivar és: ¿I ara, per on començo? Bé, el recomanable per a principiants és contactar amb la xarxa de llavors més propera, amb agricultors ecològics que et venguin o regalin llavors i finalment acostar-nos a la nostra botiga d’horticultura per veure que ens poden oferir per plantar en l’època de l’any en la qual estiguem. Com sempre, optar per varietats autòctones que ja estan adaptades a la zona i són més resistents davant plagues i malalties.
El planter són llavors germinades en brots. La mida del brot pot dependre de la planta, però hem de descartar aquells que siguin massa petits o massa grans. Sabem que és massa petit si encara té les primeres fulles de brot i és massa gran quan el planter comença a assecar i a agafar un color groc per falta d’aigua o nutrients en el recipient de sembra. Utilitzar planter és la forma habitual d’aconseguir les nostres plantes per a horticultura urbana.
Ja us hem explicat el concepte, l’on i el com. Us atreviu?
La redacció SQ21
LLETS VEGETALS. MOLT RECOMENABLES
Moltes són les teories científiques sobre els lactis de procedència animal, que trenquen amb les creences més arrelades al respecte de les seves propietats. Coneguem algunes d’elles però sobretot, analitzem les opcions de llets vegetals existents al mercat i què ens aporten per assegurar-nos si realment són una millor elecció.
La llet d’origen animal.
Des de la dietètica naturista es proposa eliminar el consum llet de vaca, reduir el consum de làctics i alternar en la nostra dieta les diferents begudes vegetals i substituts làctics segons les nostres necessitats. La principal motivació d’això és sovint la intolerància que produeix la lactosa a partir de certa edat. Segons estudis realitzats als EUA per l’Escola de medicina de Johns Hopkins, la lactasa, enzim que degrada (digereix) la llet, perd la seva activitat a l’intestí prim entre l’edat d’un any i mig i quatre anys podent ser aquesta intolerància la causa d’al·lèrgies, problemes cutanis , digestius, immunitaris, etc.
Però a més, els làctics són una mala font de calci per a l’organisme humà. És ben conegut que l’osteoporosi és una disfunció dels països occidentalitzats, que són precisament grans consumidors de productes làctics (que suposadament prevenen la degeneració òssia per l’aportació de calci). Segons l’equip de Hsiu i Funk (Universitats de Taipei i Los Angeles), l’osteoporosi augmenta de forma espectacular en aquelles persones que sense haver pres mai llet animal, comencen a prendre-la. Aquesta pèrdua de calci pot ser deguda a l’acidesa transitòria produïda per l’excés de proteïnes dels làctics.
La incidència de malalties asmàtiques en grans bevedors de llet i consumidors de làctics és més elevada. Aquestes experiències han demostrat que en suprimir completament els làctics, han disminuït ràpidament el consum de cortisones i en la majoria de casos s’ha aconseguit deixar de prendre donat que els atacs asmàtics han anat desapareixent.
A més, el calci és generalment millor assimilat i utilitzat pel cos quan és ingerit en una relació aproximada 2: 1 respecte al fòsfor, i els làctics tenen continguts relativament alts de fòsfor en relació al calci. D’altra banda, cal tenir en compte que un excés de calci es pot acumular als ronyons produint càlculs o al sistema cardiovascular produint ateromes que son acumulacions minerals que obstrueixen les artèries.
LES LLETS VEGETALS
Per a aquelles persones que tenen la necessitat de seguir prenent un líquid blanc de sabor dolç suau, hi ha al mercat una àmplia varietat de «llets» vegetals. Podem obtenir saboroses i nutritives «llets» d’arròs, civada, ametlles, avellanes, sèsam, kamut i soja entre d’altres. Les venen preparades, i hem d’assegurar-nos que la matèria primera sigui d’origen biològic i sigui el més integral possible.
Llet de soja
La soja és un llegum especialment rica en proteïnes, per ser exactes conté el perfil complet dels vuit aminoàcids essencials. Entre els diferents productes elaborats a base de soja trobem la seva llet, anomenada així perquè es pot quallar i fer el tofu ( «formatge») o iogurt de soja. És la beguda vegetal amb major contingut en proteïnes, menys grassa i per tant més baixa en calories. És rica en lecitina, substància que nodreix als nervis i ajuda a disminuir el colesterol en sang.
Llet d’arròs
Té la característica de ser refrescant i molt digestiva, ideal per a persones de digestions lentes o estómac delicat. Aporta magnesi i àcids grassos poliinsaturats que mantenen neta la circulació sanguínia de dipòsits grassos, és hipotensora, antidiarreica i depurativa i ajuda a reduir els nivells d’àcid úric en sang. Aquesta beguda és recomanable per a persones al·lèrgiques. En la seva elaboració només s’utilitza oli de càrtam per donar-li un sabor semblant a la llet de vaca. És la beguda vegetal més recomanable durant els mesos d’estiu.
Llet de civada
La civada (avena) és un cereal de grans propietats nutritives d’entre les que destaca els seus àcids grassos essencials i el seu alt contingut en Vit. B1, ferro, manganès i oligoelements. És de delicat sabor i textura cremosa, de manera que se sol utilitzar també per espessir cremes, salses i fins i tot fer maionesa, substituint l’ou per la llet de civada. És la beguda vegetal més indicada per a persones estressades, que pateixen insomni i alteracions digestives d’origen nerviós, ajuda a asserenar gràcies l’aportació de vitamines del complex B i combat eficaçment la retenció de líquids i ajuda a la regeneració dels teixits.
Llet de blat Kamut
El blat Khorasan KAMUT des del qual s’extreu la beguda, evidencia característiques que comporten beneficis nutricionals i funcionals per al benestar de les persones: un major contingut de proteïnes (fins al 18%), de sals minerals (particularment seleni), un alt contingut de lípids que el fan un cereal molt energètic, una major tolerabilitat i digestibilitat i sobretot una menor irritabilitat dels intestins durant la digestió, factor molt important per a persones sensibles a la lactosa. La llet de blat Khorasan KAMUT® és el substitut perfecte tant per gust com per salut pels esportistes i també per a dones embarassades que necessiten aliments digestius i nutritius.
A més, el consum dels productes fets a força de blat Khorasan KAMUT® destaca, a nivell metabòlic, una reducció significativa en el colesterol total i la glicèmia, principals factors de risc cardiovascular, gràcies a una millora en la capacitat antioxidant i una disminució de els paràmetres inflamatoris.
LA CHIA. Dues vegades més que tot
La chia (Salvia hispanica) és una planta herbàcia de la família de les lamiàcies; és nativa del centre i sud de Mèxic, Guatemala i Nicaragua i, juntament amb el lli, és una de les espècies vegetals amb la major concentració d’àcid gras alfa-linolènic omega 3 conegudes fins al 2006.
Abans de la conquesta d’Amèrica, la chia era un aliment bàsic per a les civilitzacions de Mèxic; el seu cultiu era probablement el tercer en importància econòmica, superat només pel blat de moro i el fesol. Inicialment aquesta llavor era recol·lectada de plantes silvestres (no conreada), fins que els tlaxcaltecas i otomies, portats a la regió pels espanyols conqueridors, la van domesticar, iniciant-se amb això el cultiu d’aquesta important llavor. Les contribucions eren de fins a 1500 tones anuals; s’emprava com a aliment, com a ofrena als déus, i com oleaginosa per produir un oli com a base per a pintures corporals i decoratives.
Desplaçada pels cereals aportats pels espanyols, el cultiu de chía va desaparèixer durant les colònies; sobreviure només en àrees muntanyoses aïllades de Mèxic -on es conrea comercialment des de fa segles i fins a la data- i Guatemala. El major centre productor de Mèxic està a Jalisco, d’on s’exporten quantitats creixents al Japó, Estats Units i Europa.
ELS CARBOHIDRATS DE LA CHIA
La llavor de chia conté al voltant de 40% de carbohidrats; d’aquests, 30% és fibra insoluble, 3% és fibra soluble i la resta són midons essencials. En un medi aquós, la llavor queda embolicada en un copiós polisacàrid mucilaginós. Quan una cullerada de chia és barrejada amb aigua i posada a reposar durant alguns minuts, es formarà un gel sòlid; tal reacció es deu a la fibra soluble de la llavor. Alguns investigadors suposen que tal fenomen succeeix també a l’estómac quan s’ingereixen aliments que contenen aquest tipus de gomes.
El gel format a l’estómac es converteix en una barrera física per a la digestió enzimàtica ràpida d’alguns carbohidrats, impedint la seva transformació en sucres senzills i modulant el metabolisme d’aquests compostos en benefici, per exemple, dels diabètics. D’altra banda, la fibra dietètica de la chia té un efecte favorable durant el transport del bol fecal, prevenint així l’obesitat i diverses malalties del tracte digestiu.
PROPIETATS
La llavor de chía conté molts nutrients com: proteïnes, calci, bor (mineral que ajuda a fixar el calci dels ossos), potassi, ferro, àcids grassos com omega 3, antioxidants i també oligoelements com ara el magnesi, manganès, coure, zinc i vitamines com la niacina entre d’altres.
En comparació amb altres aliments té de proteïna dues vegades més que qualsevol llavor, cinc vegades més calci que la llet sencera, dues vegades la quantitat de potassi en els plàtans, tres vegades més antioxidants que els nabius, tres vegades més ferro que els espinacs i set vegades més omega 3 que el salmó.
ÚS
No la necessitem mòlta per ser consumida, podent-se afegir a batuts, escampar sobre amanides, sopes, cereals, civada, o iogurt, i barrejar-los en pràcticament qualsevol recepta de cocció.
Els brots tendres es consumeixen com a verdura crua o cuita i poden ser usats en amanides.
La composició nutricional de la llavor de chía és: Un 20% de proteïna, un 40% de fibra alimentària (5% fibra soluble de molt alt pes molecular) i un 34% d’oli; sobre el 64% del oli són àcids grassos omega 3. No conté gluten, per la qual cosa és apta per a celíacs. No es coneixen components tòxics en ella. Tot i així, per a les seves propietats, s’hauria de consultar el seu consum al metge en cassos de diabetis, hipertensió, si es prenen anticoagulants, si hi han processos de diverticulosi o diarrèics.
«Salvia hispanica.» Wikipedia, La enciclopedia libre. <https://es.wikipedia.org/w/index.php?title=Salvia_hispanica&oldid=96603759>.
TOFU
El tofu és un menjar oriental, preparat amb llavors de soja, aigua i solidificant o coagulant. És un component comú en la cuina oriental. Es prepara mitjançant la coagulació de l’anomenada «llet de soja» i el seu premsat posterior per separar la part líquida de la sòlida, de manera similar a com es prepara el formatge a partir de la llet. Té una textura ferma semblant a la del formatge, color blanc crema i sol presentar-se en forma de cubs.
El tofu es va originar a la Xina. La llegenda xinesa atribueix la seva invenció al príncep Liu An (179 a. C. – 122 a .C.) i la seva tècnica de producció va ser introduït a Corea i Japó durant el període Nara. També es va difondre a altres parts de l’Est Asiàtic. És molt probable que la seva difusió coincidís amb l’expansió del budisme, ja que és una important font de proteïnes en la dieta vegetariana del budisme asiàtic. Li Shizhen, de la dinastia Ming, descriu un mètode de fer tofu al Compendi de Matèria Mèdica.
El tofu és baix en calories, amb quantitats relativament grans de proteïna i molt poc greix. És ric en ferro i depenent del coagulant utilitzat durant la seva manufactura, pot també tenir alts continguts de calci i / o magnesi.
El tofu és molt emprat en la cuina japonesa, que li ha donat fama a Occident, però el seu ús està també molt estès a la Xina i a la cuina asiàtica en general.
Si es cuina amb alguna espècia el tofu pren el gust de la mateixa, el que fa d’ell un bon ingredient per a guisats i sopes especials. Cap producte animal intervé en la seva elaboració, sent per això àmpliament usat com a substitut parcial de la carn per als vegetarians.
A més de donar amb una bona marca de confiança, hem de tenir clar quin tofu busquem, perquè segons la varietat ens donarà diferents resultats a la cuina. A grans trets, podem trobar tofu ferm -firm- i tofu sedós -silken-, depenent de la consistència i la textura que tingui.
La terminologia pot ser una mica confusa depenent de les marques, de si és un producte importat o si es prepara seguint el mètode xinès o japonès. Alguns noms que podem trobar a les botigues són:
– Regular tofu. És el més «estàndard», un tofu ferm de consistència mitjana que serveix per a moltes coses.
– Tofu ferma o Firm tofu. També anomenat chine firm tofu, en aquest cas la seva textura és semblant al ricotta, ferm però alguna cosa granulat si s’esmicola o s’aixafa.
– Tofu extra ferma o extra-firm tofu. El de consistència més sòlida, més fàcil de tallar i de mantenir la seva forma.
– Tofu sedós ferm japonès o silken firm tofu. Més suau, de textura encara ferma però molt més cremosa i sedosa. És el típic de la sopa de miso.
– Tofu sedós tou o suau japonès o silken soft tofu. La varietat més tendra, lleugera i cremosa. És molt tou, de vegades gairebé líquid, es pot triturar per convertir-lo en cremes i és perfecte per fer salses i postres.
El Momendofu és el terme japonès específic per al tofu «de cotó», més ferma i el Kinugoshidofu és l’específic per al tofu «seda», el més tou i cremós.
Algues Marines: beneficis, propietats i tipus d'algues de mar
Les algues marines ens aporten minerals, vitamines, estimulen el metabolisme i ens depuren per dins. Saps com utilitzar-les? En aquest article t’expliquem les seves propietats i beneficis, com preparar-les i cuinar-les i en quins plat pots afegir-les.
Hi ha diversos estudis que demostren que a les zones on més algues es consumeix, la gent viu més temps i de forma més saludable. I no és d’estranyar, tenint en compte que la riquesa nutricional de les algues pot arribar a ser fins a vint vegades més gran que la de qualsevol altre vegetal.
Beneficis de les algues de mar
El consum regular d’algues de mar beneficiarà la salut de tota la família:
– Són absolutament remineralitzants, el que afecta directament la salut d’ossos i a la funcionalitat bioquímica general de l’organisme.
– Estimulen el funcionament de la glàndula tiroide i, per tant, el metabolisme. Les persones amb problemes de tiroides (especialment hipertiroïdisme) haurien d’evitar el seu consum per complet.
– Són molt alcalinitzants, el que ajuda a compensar l’acidosi provocada per excés en el consum de carns o aliments processats.
– Són extremadament depuratives, netegen la sang, estimulen el funcionament dels ronyons i fetge, eliminen les toxines i redueixen l’absorció de metalls pesants.
– Regulen la tensió arterial.
– Mantenen la pell, el cabell i les ungles en un estat molt saludable.
– aprimen i dissolen concentracions de greix i dipòsits de mucositats creades per excés en el consum de llet.
Propietats nutricionals de les algues de mar
Els enormes beneficis que ens aporten les algues de mar deriven directament de les seves propietats. Les algues són els vegetals més antics evolutivament parlant, i d’aquí la gran riquesa de minerals que us aporten, no podent comparar-se amb cap altre vegetal. Un detall important a tenir en compte és que les algues no absorbeixen tanta contaminació com el peix, ja que a les zones sobrecarregades de contaminació simplement no poden créixer. Per tant, es tracta d’una font bastant neta i orgànica de nutrients essencials. Alguns d’ells són:
– Els minerals que més necessitem
Totes les espècies d’algues en general són extremadament riques en ferro i calci (de fet les algues figuren entre els elements vegetals més rics en aquests minerals). També contenen importants quantitats de magnesi i potassi. Però potser l’aportació més important, juntament amb el ferro i el calci sigui el iode, un mineral difícil d’obtenir fora del mar.
– Àcid algínic
Segons la Universitat Mogill de Mont-real aquest àcid permet l’eliminació natural de toxines i metalls pesants fora del nostre organisme.
– Riquesa de vitamines
Les algues són riques en vitamina A, grup B (excepte la B12), C, D, E i K.
– Proteïnes i hidrats de carboni
Les algues també contenen importants quantitats d’hidrats de carboni compostos, que són els més beneficiosos per a l’organisme, i proteïna vegetal. És important conèixer les particularitats de la proteïna vegetal, com un dels tipus de proteïnes, per treure-li tot el partit.
VARIETATS i preparació:
• Wakame: Remullar menys de 5 minuts, escórrer, tallar i consumir crua o afegir a qualsevol guisat o plat.
• Dulse: Remullar menys de 5 minuts, escórrer, tallar i consumir crua o afegir a qualsevol guisat o plat.
• Agar-Agar: Remullar 10 minuts i usar en amanida o coure 10 minuts per fer gelatina.
• Kombu: Depenent de la procedència de l’alga necessitarà entre 30 minuts i 1 hora de cocció.
• Hiziki: Coure durant almenys 30 minuts i consumir.
• Arame: Remullar durant 10 minuts o coure durant 5 minuts i consumir.
• Nori: Es pot coure durant 5 minuts per afegir a puré o torrar al foc, sense oli, durant 10 segons per elaborar sushi.
«Alga.» Wikipedia, La enciclopedia libre.
VEGANISME
El veganisme és la pràctica que rebutja la utilització i consum de tots els productes i serveis d’origen animal. A qui practica el veganisme se l’anomena vegà o vegana. El terme «veganisme» va ser encunyat el 1944 per Donald Watson, amb l’objectiu de distingir el vegetarianisme simple (no carn) del vegetarianisme estricte (cap producte d’origen animal, incloent llet, ous, mel i cap producte que els contingui.) Per raons ètiques. Més tard van aparèixer altres definicions.
Els principals motius que porten a l’adopció del veganisme són:
• Ètic: rebutgen el consum de tot producte d’origen animal per respecte als altres animals com éssers sensibles. A més de seguir una alimentació vegetariana estricta o pura, també estenen aquesta filosofia a tots els àmbits de les seves vides i s’oposen a l’ús o consum, per a qualsevol propòsit, d’animals o productes d’origen animal. En adolescents, aquesta elecció pot provocar un baix interès en el coneixement dels aspectes nutricionals.
Així mateix, el veganisme no evita que es produeixin morts i sofriment d’animals: hi ha una gran sensibilitat cap als animals domèstics, però l’enorme impacte negatiu sobre els animals silvestres per les tècniques agrícoles, necessàries per a sustentar les dietes veganes, es torna «invisible» i poc emotiu. D’altra banda, molts descobriments realitzats durant els últims anys suggereixen que les plantes també són éssers «senten», capaços de sentir estrès de manera similar als animals i comunicar àmplia i activament.
• Ambiental: eviten l’ús de productes d’origen animal basant-se en la premissa que la captura o cria industrial d’animals és perjudicial per al medi ambient i a més insostenible. Les dietes basades en plantes són més sostenibles que les dietes riques en productes animals, ja que utilitzen menys recursos naturals i provoquen menor impacte en el medi ambient. A nivell global, la ramaderia és una de les principals causes de pèrdua de biodiversitat i d’emissió de gasos d’efecte hivernacle i, probablement, la principal font de contaminació de l’aigua als països desenvolupats i en vies de desenvolupament. Les pastures ocupen un 26% del total de la superfície terrestre lliure de gel i aproximadament el 34% de les terres conreades correspon a aliments per al bestiar (cultius farratgers).
La suma de pastures i conreus farratgers representa gairebé el 80% dels terrenys destinats a activitats agropecuàries.
L’agricultura també té una enorme repercussió negativa sobre la Terra; provoca la reducció de la superfície disponible per a la vida silvestre, destrueix gran nombre d’insectes, plantes i animals, tant directament en la preparació dels terrenys i mitjançant l’ús de plaguicides o altres mètodes per defensar els cultius (incloent enverinaments i caça a trets ), com per la contaminació de les aigües pels fertilitzants i els plaguicides, i els seus efectes negatius sobre la cadena alimentària. Tot això provoca una pèrdua de biodiversitat, que no es redueix ni tan sols en aquells països que valoren i protegeixen la natura. Així mateix, els insecticides, herbicides i fungicides contaminen l’aigua dolça amb compostos carcinògens i altres verins que, a més d’afectar a moltes formes de vida silvestre, perjudiquen la salut dels éssers humans. L’agricultura és també una important font de contaminació de l’aire i de gasos que contribueixen a l’efecte hivernacle i la pluja àcida.
• Dietètic (o vegetarianisme estricte): s’abstenen, per avantatges sobre la salut, de consumir qualsevol tipus de carn i productes d’origen animal, com els ous, la llet o la mel. Els efectes beneficiosos sobre la salut, com la millora de les condicions metabòliques en persones amb diabetis tipus 2, no són exclusius de la dieta vegana sinó que també s’aconsegueixen amb un altre tipus de dietes, incloent la dieta mediterrània, la dieta baixa en carbohidrats / alta en proteïnes i la dieta vegetariana. A més, el risc de greus deficiències nutricionals pot anul·lar aquests beneficis per a la salut.
La possibilitat d’evitar l’ús de productes d’origen animal per raons ètiques o de salut va ser l’assumpte que va dividir als vegetarians a la fi del segle XIX i principis del segle XX. Aquesta divisió encara existeix. Els «vegans per dieta» eviten menjar qualsevol producte animal (carn, peix, ous o productes lactis), però sí els usen en la roba i neteja personal. En contrapartida, els «vegans ètics» veuen a veganisme com una filosofia i rebutgen la comercialització dels animals i la seva condició de mercaderia; i eviten usar-los com menjar, indumentària, entreteniment o per a qualsevol altre propòsit. En el cas dels adolescents, tot i que alguns emprenen dietes vegetarianes com una moda, per altres els aspectes ètics i ecològics són la seva principal motivació.
En la mesura del possible i pràctic, la Societat Britànica Vegana només certifica un producte si aquest no va ser elaborat amb materials d’origen animal o per animals, incloent aquells que han estat provats en animals. Els productes d’origen animal inclouen: tot tipus de carns, ous, productes lactis, mel i cera d’abelles; pells, cuir, llana, seda, plomes o qualsevol producte que contingui derivats del greix animal. També productes menys coneguts com: carbó animal, porcellana de cendra d’os, carmí de cotxinilla, caseïna, gelatina, cua de peix, lanolina, quall, goma laca, sèu, sèrum de llet. Existeixen també altres ingredients encara menys coneguts que no poden ser detectats en les etiquetes de ingredientes.
Algunes peces de vestir utilitzades pels vegans ètics, particularment les elaborades amb succedanis de cuir, estan fetes de productes a força de petroli; això ha desencadenat crítiques a causa dels danys associats a la seva producció.
A grans trets i molt resumidament, aquests són els principals pros i contres de la cultura vegana. A qui se senti atret per aquests conceptes i teories, us aconsellem que us informeu de la immensa literatura existent al respecte.
Efectes sobre la salut
En general, les persones que segueixen dietes veganes solen ser més primes i tenen nivells més baixos de colesterol i pressió sanguínia, la qual cosa podria exercir un efecte cardioprotector.
No obstant això, com a conseqüència de l’eliminació de tots els productes d’origen animal , les dietes veganes poden causar importants mancances nutricionals, que només poden ser previngudes mitjançant l’elecció d’aliments fortificats o la presa regular de suplements dietètics. La deficiència de vitamina B12 és molt freqüent entre els vegans , la qual cosa pot provocar alteracions vasculars primerenques i un augment del risc de desenvolupar malalties relacionades amb l’aterosclerosi, així com trastorns neurològics en els niños. D’altra banda, els vegans acostumen presenten menor massa òssia i tenen un risc de fractures un 30% més gran si l’aportació de calci no és suficient. Així mateix, els nens que segueixen dietes veganes són en general més petits, encara que poden estar dins dels límits de la normalidad.
El 2014 l’Oficina Federal de Salut Pública de la Confederació Suïssa va dir que entre les dietes vegetarianes la més recomanable per a adults sans és la ovolactovegetariana i que, però, també és cert que un consum assidu de carn i peix pot plantejar riscos per a la salud.
L’Acadèmia de Nutrició i Dietètica de Estats Units i l’Associació de Dietistes de Canadà consideren que les dietes veganes ben planificades són apropiades per a totes les etapes del cicle de vida, mentre que la Societat Alemanya de Nutrició no recomana les dietes veganes en nadons, nens ni adolescents, ni durant l’embaràs i la lactancia. En una guia sobre nutrició infantil de l’Agència Espanyola de Consum, Seguretat Alimentària i nutrició publicada el 2015, es recull que els lactants i els nens no haurien de seguir una alimentació vegana i s’adverteix del risc en les dones embaraçades.
Una metaanàlisi de 2016 conclou que l’eliminació completa de les proteïnes animals no exerceix cap efecte beneficiós addicional sobre la salut i no protegeix contra el càncer de mama, el càncer de còlon, ni el càncer de pròstata. En contrast, les dietes vegetarianes que permeten el consum de peix o aquelles que redueixen, però no exclouen, la carn ni el peix, s’associen amb un menor risc de desenvolupament de càncer de colon.
«Veganismo.» Wikipedia, La enciclopedia libre. https://es.wikipedia.org/w/index.php?title=Veganismo&oldid=105576497>.